Passa l’ocell:
la fressa de les ales
és al passat.
Glaç de navalles:
cruel indiferència
de les muntanyes.
Salten del full,
enfrontats, un desig
i una mania.
Fins jo m’ho crec:
la fingida virtut,
que bé que em surt!
Lleu fregadissa
és el pas de la lluna
entre les branques.
Diu el rellotge:
totes fereixen,
l’última mata.
S’obre la porta:
avui jo, demà tu.
Es clou un somni.
Després de veure
la mort de tan a prop
li he dit: ―M’estimes?
MIQUEL DE PALOL, “Encara
mor aquella primavera”, Llibres del Mall, Barcelona, 1981
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada