El mite de l’instant

isolat del transcurs.

L’instant viscut a part.

L’instant vivent en si

com a triomf del goig.

L’instant sense cap nom.

El somni de l’instant

supressor del succés

i del dolor del temps.

L’instant eternitzat

en la suspensió

del moviment del món.

L’Instant Total, exempt,

com si l’espai, divers,

de cop fos unitat.

Però només l’instant

sense cap més instant

és un instant i prou.

Només l’instant de mort

és realment l’instant

que dura un sol instant.

Només morint la veu

viu sense poder dir

cap altre instant després.

¡El temps com a desig!

 

CARLES CAMPS MUNDÓ, “L’Oració Total”, Edicions Proa, Barcelona, 2013

 

Poema d’hexasíl·labs masculins ritmats, uns, amb accents a la 2a, 4a i 6a síl·labes, i, uns altres, a la 3a i 6a. Aquest ritme tan marcat suggereix, potser, el caràcter puntual de l’instant.