La bonhomia

La bonhomia, és o no és una qualitat? Socialment més aviat és considerada un defecte: s’associa a estupidesa. I no ho és. No ho és encara que s’ajunti amb la feblesa (en què no ets capaç de defensar-te) i no ho és tampoc (si te n’adones) quan el resultat d’una situació és que hi surts perdent arbitràriament.

Perquè, ¿què vol dir "sortir-hi perdent": que se n’aprofitin, del teu esforç? Si, per una banda, és el cas que aquest esforç no et sap greu (fins i tot el necessites), segurament aquest aprofitar-se acabarà sent un problema de l’altre que no t’incumbeix. Si, per altra banda, el teu esforç t’ha suposat una despesa d’energia que et voldries estalviar, és molt probable que aquest factor mateix t’estimuli a saber-te’n defensar, dels aprofitats.

Ser conscient que algú t’està agredint, fer-ho saber i, en última instància, defensar-te'n, és el llindar que mostra que ser bo no és ser babau.

La bonhomia no va associada intrínsecament a l’estupidesa ni a la debilitat. I és clar, a més, que és una qualitat: és el contrari d’enganyar, és el contrari d’abusar, és el contrari de cobejar. És la preocupació per l’altre, és l’oferiment constant al reclam dels altres, al reclam del món.

I és aquest darrer aspecte que fa de la bonhomia un tret indispensable per al geni i la creativitat: és per bonhomia, que es produeix el desig d’entregar, de construir, de recuperar, d’expandir… desinteressadament, en qualsevol combinació de realitat.

Tant la bondat com la intel·ligència (i com totes les qualitats humanes) parteixen d’una base innata que es pot modificar amb l’aprenentatge. La tendència a un excessiu egoisme o a un excessiu sentiment de superioritat, per exemple, es poden compensar per acumulació d’experiències, informacions i raonaments que desemboquin en una actitud ètica.

Considero, per altra banda, que partint d’una elevada intel·ligència és més difícil de ser bo: ¿no hi ha, efectivament, més perill de vanitat, d’afany de poder, d’ànsia d’aprofitar-se’n, etcètera, si es disposa d’una agudesa mental i d’una capacitat intel·lectual altes? És, per tant, doblement meritori ser bo quan s’és intel·ligent.

Potser, finalment, la bonhomia sigui molt més que amor.

En una entrevista pregunten a Salvador Espriu si considera que la intel·ligència és la qualitat humana més important (és evident que l'entrevistadora volia afalagar Espriu) i que, en cas que la resposta fos afirmativa, que com la podem avaluar. Espriu respon que no. Que la qualitat humana més important és la bondat i que la intel·ligència n'ha d'estar subordinada.


Alexandre Planas

entrevista a Espriu (minuts 14 a 16)