dissabte, 25 de juliol del 2015

el tècnic i el president


Ja fa mesos que a Can Barça
no passava un cas tan greu:
ja és hora d’espavilar-se
o d’encomanar-se a Déu.

Hi ha com un joc pirotècnic
soterrat i perillós
que, si explota, més d’un tècnic
potser haurà de tocar el dos.

El president diu que diuen
que diu coses que no ha dit.
I hi ha socis que somriuen
perquè no es mamen el dit.

L’un a l’altre li fa nosa,
l’altre a l’un li fa el sorrut;
l’un per l’altre és poca cosa,
l’altre per l’un, un cregut.

Els sucs atrabiliaris
arriben als vestidors,
on els crits autoritaris
frenen tots els jugadors.

I tots dos diuen al soci:
«Sobretot tranquil·litat:
no ens espatlleu el negoci
ni la credibilitat.»

Pareu el xerra que xerra
que no venim pas de l’hort;
tots sabem que esteu en guerra,
i que se’n ressent l’esport.


“Complement circumstancial”, Salvador Oliva, Quaderns Crema, Barcelona, 1998

dilluns, 13 de juliol del 2015

limito l'amor

M’insultes.
                 El teu reclam
és només -ho sé- un ham.
I creus, a més, que em fas bé?
Limito l'amor a qui no reté.

Alexandre Planas

dilluns, 6 de juliol del 2015

L'Avenç

Començo des d’un inhòspit hivern
que a La Palma es fa més cru
(quan penses que és per tu,
que condicionen ―tot i no fer-ho extern―

el seu recorregut):
és en Vicenç,
que proposa d'anar a l’Avenç
d’Esplugues. L’altre vol nar cap al sud

pro al final ens entenem:
és la carretera que dicta «anem»,
ampla i deserta,
i passem els semàfors a la descoberta.

El Cenç diu que és masclisme de molt poca intensitat
oferir forma i color diferent
de la bicicleta segons que el client
és mascle o femella.
                                   Dic que el fet és la gratuïtat

de diferenciar, si no cal,
perquè en altre percal
serveix per a fer mal
a qui és feble i rep sempre (i ja ho sabem).
Prefereix que ho matem.

I n’encetem un altre: del poder,
ara, fer-ne exhibició
arrossega el ramat. Guaiteu sinó
el piular: el Corbacho, sens dir res

de l’altre món,
ja en té milions,
de seguidors. I això és fe
que crearà demanda del no-res.

―Veu veure ahir El Pipa (el transhumant)?
Semblava un salvatge.
―Vols dir que era feliç?
―Des del vessant
individual semblava lliure d’esclavatge:

quan tornava, però, a la tardor,
en sa darrera transhumància,
estava trist. La importància
del desastre ecològic, la veu, ell, sense estupor,

i se’n resigna jubilant-se―
Compte que ara s’atansa
la uruguaiana i diu: ―a quien quemo?
                                                             ―De cremats
i recremats,
ja ho estem―
diem

            (pot ser que al final ens l’haguem guanyat,
ja que diu en vernacle: ―que vagui molt bé!―, sens lligar
el fet que mantinguem el català
amb un desafiament).
           
            Faig ara esment
d’un incident:
―quan vaig recomanar el psiquiatre
(doncs no la podia ja batre),
em vaig sentir molt malament:
neix constantment
dintre seu gelosia,
i jo no sé tractar-la. Quan rondina,
ho he d’ignorar? És una espina
que tinc clavada ben endins i fa de via
que em portarà a l’enfonsament―
Me’n vaig agraint l’acompanyament.
Sembla que el fibló,
quan torno, ja no fa mal: la negror
del principi ara és fèrtil juny;
el cor, abans un puny,
ara xala del groc, del verd, del blau,
carretera amunt, mansament
(pedalant molt suau).


Alexandre Planas, juny 2012

divendres, 3 de juliol del 2015

sexe

Ho he dit, l’amor és una xarxa.
Xarxa de peixos no
necessàriament. Xarxa de dos multiplicada
per tres, per quatre, per cinc
vegades tu, fins al desvari
o amor. No pas la joia
dels déus, car som amants en guerra
de flors hermafrodites. Ara,
tot just vivents, el sexe
ens fa llum: només per veure
una molla de pa, una gota d’oli
i el gra de sal, el cim de tot! I l’hora
de l’elevació a l’inexplicable
és quan ens mirem.


MÀRIUS SAMPERE, “L’escala de cargol”, Viena Edicions, Barcelona, 2014.

dijous, 2 de juliol del 2015

els records

Jo fos per tu aquesta cançó dolça
que desgrana el molí;
aquest oreig suau que t’agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t’acompanya
en el repòs dels ports…,
o fos la punxa de la rosa encesa
d’un desig abrandat:
aquell record d’una hora de follia,
d’aguda voluptat.
Si fos l’enyorament d’uns braços tendres
que varen ser-te amics,
o bé la revifalla rancorosa
d’aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança…
Ho fos tot, menys oblit.


ROSA LEVERONI  “La poesia essencial”, CCG Edicions 62, Girona, 2010.

cançó dels pirates de secà

Quan la mar s’assequi tota
i s’hi pugui amorejar
hi anirem amb bicicleta
disfressats de bacallà.

Plantarem una bandera
als vaixells de l’antigor
que descansen de fa segles
sota una ombra de verdor.

La bandera serà groga
amb ditades de vermell
i, atiada pel bon dia,
llevarà tot el rovell.

Ballarem damunt l’escata
del llobarro o del corball
amb una ostra a cada orella
i una pipa de corall.

Per l’embruix d’aquestes danses
tornarà a venir la mar
i amb les ones arrissades
ens farà de viva llar.

Com corsaris d’una reina
lluitarem amb els taurons
i amb els núvols insurrectes
i amb les llàgrimes del fons.

I, cofats amb barretina
de color de pluja i vent,
tocarem fins la follia
el timbal del firmament.


MIQUEL DESCLOT  “Cançons de la lluna al barret”, Edicions 62, Barcelona, 1978.

dissabte, 27 de juny del 2015

automatisme

Automatisme
d’orgull i de recança:
cor que es dessagna.


Alexandre Planas

dimecres, 17 de juny del 2015

emergència


Provo de sobreviure
als paranys de la consciència
fent veure que procuro
―amb regles que faig meves―
d’avesar-me a l’emergència.



Alexandre Planas

dissabte, 6 de juny del 2015

No esperis pas que una hora tornés...


No esperis pas que una hora tornés, renaixent com el fènix,
el cel de triple torratxa, el lament del colom,
sobtosa, la pluja d’or i al cor la primera alleujança,
extasiats sota els arbres per l’antiga claror del ponent.

Per un encès caminal ens tornarà l’alegria:
una hora ardent escampa claror en mil camins
i en gestos familiars la sang calenta s’encalma.
Els anys millors ens esperen, el cos trobarà plenitud.

Pensa, doncs, estimada, que la fi és aquesta
de l’ascensió de l’alosa, del celeste aleteig del falcó:
la primavera aviat s’esvaeix i el primer doll de la calda;
amb front greu de núvols medita l’horitzó, vast.

Atreu el rou. Infla’t amb violència tranquil·la.
Pren forma en silenci. Talment els núvols, creix tu.
Belles mediten les messes, i tu vas feixuga;
ben fullades les branques ―també elles amaguen gran fruit.


CECIL DAY LEWIS, “El gran vent i les heures”, Trad.: Marià Manent, Editorial Laertes, Barcelona, 1983.


M'ha corprès això que "la primavera aviat s'esvaeix i el primer doll de la calda", ara que hi som immersos, en aquest inici de juny. I aquesta fugacitat, compensada amb l'inflar-se, amb el prendre forma, amb el créixer. Una festa de la realitat, finalment, que meditin les messes, com les que vaig fotografiar a Pacs, dimarts passat i les d'avui, a Bellprat. Tant de bo oferim tots plegats el vernal fruit amagat.

Alexandre Planas

dijous, 4 de juny del 2015

matinada lletosa amb filferros

De qui seran aquestes
bragues descolorides, sola peça
de roba en els filferros del balcó
d’un casinyot, cruixint al vent
de matinada, sota la lletosa
claror d’absenta?
                              Quina dona al llit
està per desvetllar-se abandonada
de tot i se les posarà
després de mal rentar-se?
                                            Passarem pel Born
a trenc de dia. Famolencs, prendrem
ous amb pernil, beurem vi negre, sec.
Venim del fred, que tot és fred i fosc.
Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
palpem-nos, amortem el fred
i prosseguim.


JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.

dilluns, 1 de juny del 2015

No te salves

No te quedes inmóvil
al borde del camino,
no congeles el júbilo,
no quieras con desgana,
no te salves ahora
ni nunca,
no te salves,
no te llenes de calma,
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo,
no dejes caer los párpados
pesados como juicios,
no te quedes sin labios,
no te duermas sin sueño,
no te pienses sin sangre,
no te juzgues sin tiempo,
pero si,
pese a todo,
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas,
entonces
no te quedes conmigo.


MARIO BENEDETTI, “Poemas de otros”


Aquest poema ha estat recitat per Toni Carnicé als seus alumnes de l'IES del CAR de Sant Cugat, l'últim dia del curs 2014-2015

dissabte, 30 de maig del 2015

cracks i friquis


                                                                            Fon el plom de l’oblit i fes-ne campanes
                                                                            ARCADI CANYELLES

―L’Avi sembla moix, ara.
―D’aquí quatre pedalades no callarà―
 (és veritat que no sé si em ve de cara
i que he començat com si fos cru hivern parlar,

però de cop sento perfum
de ginesta, una humida escalfor,
i se’m va fent tardor
de mica en mica).
                                   Fum

és tot estipendi
que no tingui orientació:
en nom de l’ocupació
no pot ser qualsevol dispendi.

Explico un dinar a Can Via
i dic que no em sento inflat
per dir una veritat
que algú va reconèixer.
                                   I un responia:

―tu ets un crack―.
            Sembla que triomfar
és relatiu: qui fa emulsionar
all i oli és el mag,

un moment, i després un friqui:
no m’interessa ser el tema
per a aquest sistema
de gent.
            ―Una tortura és que et fiqui

a balquena menjar
i al mateix temps t’impedeixi cagar―.
            Se’m fa guenyo l’angle visual
i em treu targeta, com si fos penal;

però acte seguit, quan parlo jo,
s’aixeca, es mou, no em fa cabal.
            Diem que és principal
fer torns per donar pinso bo

a gallines i gall.
            ―Per a mi, el dilluns―.
            Besavi vaticina que la vall
serà nostra, pro l’Oncle Cenç té munts

d’excuses: diu que vol plantar
xiprers davant de casa: un vol dir menjar,
pel pelegrí.
Dos, menjar i dormir;
amb tres, tens feina i t’hi podràs quedar.


Alexandre Planas, juny 2012, Corbera-Castellbisbal-Corbera

dilluns, 25 de maig del 2015

Gaspar Hauser

Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l’amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú aboqui l’odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rendable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que, quan et moris d’amor, t’hagis de casar.
Que, per a poder viure, t’hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d’aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l’hivern et vegin nu, et donin un tassó d’aigua.
Que, quan demanis notícies, t’enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.

Que ningú no digui «l’altre» a un altre.
Que ningú no digui «jo» al seu nom.
Que ningú posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui «seu» al seu amo.
Que ningú no digui «seu» al seu amor.
Que ningú no digui «teu» al seu amor.
Que ningú no digui «pare» a ningú.
Que tothom digui «mare» a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d’un sol botó.
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d’identitat diu d’una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir «llibertat» a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.


BLAI BONET, “Els fets”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

dimecres, 20 de maig del 2015

Talment la corda

Talment la corda
que el record ja deslliga,
el teu misteri.

Alexandre Planas

dimecres, 13 de maig del 2015

La paraula


Treno la idea amb paraula,
després l’aboco i l’escampo.
La brando pertot, i l’estampo
amb impudícia: és faula

que fa bé o mal. Si grinyola
per traïdor, per incapaç,
inoportú, cínic o ras,
llavors la llenço i s’escola.


Alexandre Planas