Agafaré una poma i una daga,
encendré el foc amb un paquet de versos
i em pintaré de blau esquena o cara;
de vegades surt sang del nas dels núvols;
també sé els llocs on plou en una casa
i per a encendre el foc tinc molta brossa.
L’ombra es desprèn de l’arbre de la brossa
i cauen quatre gotes a la daga;
els fils s’allarguen per cobert i casa,
i els nusos més estranys sacsen els versos.
No reconec els ulls pintats als núvols
quan mirar l’aigua acoloreix la cara.
Són sol i lluna com careta i cara,
uns astres que fan niu de tota brossa.
Si el mar té fam de polseguera i núvols,
no puc fer el peix millor amb la meva daga,
ni amb una font que ragi sobre els versos
puc evitar que el bosc es fiqui a casa.
Floreixen intermedis, tots de casa.
Rera la porta em tocaré la cara
i tot menjant donaré forma als versos;
deixo els solcs i l’arada nets de brossa
i tiro ganivet, punyal o daga
en aquest mar que no recull els núvols.
No fa claror el pessic que encisa uns núvols,
esmolo un raig de lluna dintre casa;
faig sonar batallades amb la daga
i pel camí no giro mai la cara
si trobo bons bolets entre la brossa.
La terra menja la llavor dels versos.
Fent jocs de mans, companys de tants de versos,
veig cels sota teulada plens de núvols.
Passa el cavall del carro de la brossa.
En quin bancal m’haig de pintar la casa?
Companys, no em plau de jugar a creu i cara
ni apunyalar els veïns amb una daga.
Llenço la daga i solament amb versos
baixo de casa la salut dels núvols,
cara per cara amb boscos plens de brossa.
JOAN BROSSA, “Vint-i-set sextines i un sonet”, Edicions 62, Barcelona,
1981.
Una sextina consta de sis estrofes de sis versos cadascuna i
una tornada final de tres versos. En aquesta sextina de Brossa, els versos són
decasíl·labs i acaben en els següents mots rima: daga, versos, cara, núvols, casa, brossa. En la tornada, els mots
rima apareixen aparellats, dos en cada vers (un a la quarta i cinquena síl·laba
del vers i l’altre al final).
