dilluns, 9 de desembre del 2019

laberint


Enllà del mur que vorejam perduts
els dies són més llargs i cada tarda
ens sobta amb el seu llarg batec imprevisible.
Enquimerats,
amb l’ànsia a flor de pell, a flor de llavi,
ho arriscam tot:
ungles i dents roseguen la muralla
de pedra i fang
i ens acalam envers l’inabastable.
Qui sap si la promesa
de rius d’argent o riberes de coure
i ales de foc ens hauria esperat! Fora bonic
de fer-la nostra. Ara, però,
ens feim enfora amb una certa por
perquè la mort ens comença a temptar
―distretament, com si ho fes de reüll―
amb el llenç cendrós de l’hàbit i el costum.
                Així, molt lentament desactivats,
refusam tots el prat humit i moll
de l’antiga il·lusió.
Ens cal l’alè d’algú que ens sigui nou
als ulls i al cor i que ens empenyi fort
per a no dir que el mur ja és massa alt
perquè puguem saltar-lo,
per a no fer del clos un laberint.

MARGALIDA PONS, “Sis bronzes grisos d’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1986



L’amor, en el qual es fonamenta allò incondicional, és una sola cosa amb la voluntat de veritable realitat. Allò que jo estimo, vull que existeixi. I allò que existeix veritablement, no ho puc albirar sense estimar-ho.

KARL JASPERS

diumenge, 24 de novembre del 2019

llunari


Aquesta nit hi haurà terra plena.
És el dia escollit i la joia negra avança.

Els rails pugen per les parets.
Els torrents s’eixamplen i humitegen l’herba.

Així, sense obstacles,
només núvols i pedres i grapats d’aire
per omplir totes les coves
d’on havien de néixer crits
i ara la veu s’hi encalla.

Si em diguessis que mai he parlat també m’ho creuria.

ANNA GUAL, “L´ésser solar”, Editorial Lleonard Muntaner, Inca, 2013

diumenge, 17 de novembre del 2019


Què és allò que em fa més por…?
Un tractat d’ontologia
o bé el tedi, sufocant,
com un lladre, dins la llosca,
freda, bruta obscuritat…
Tret d’això, cap més paüra…
No pas el traspassament,
no pas l’agonia prèvia…
D’agonies, n’he passat
més de mils amb gran dretura…
¿L’estultícia, la bojor?
Són uns fets d’escassa gruixa,
malgrat que, massa sovint,
hagi de falsar la cara…

MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

llosc -a 1 adj. [LC] [MD] Molt curt de vista, que no hi veu bé. 

diumenge, 3 de novembre del 2019


Res no fuig, no fuig el temps.
L’orbetat de la natura
n’és garant obstrucció…
Fruit de ruca cobejança
és pensar tot altrament…
Dejunem o ens atipem,
caminem o fem demor
per no anar al sot com les bèsties…
Això porta aparellat
un suplici supletori:
amagar l’atuïment,
la vergonya, l’agonia,
de no atènyer el confort,
la perfecta niciesa…

MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

Versos de set síl·labes, amb accent a la tercera, cinquena i setena. Els imparells són masculins i els parells femenins. Hi ha catorze versos, com en els sonets.

dissabte, 2 de novembre del 2019

dimecres, 30 d’octubre del 2019


Químicament,
en la meva abadia arbòrica, estudio
les infraestructures íntimes i profundes del desordre,
la composició amorosa de la pedra, la recepta mítica
del pensament. El meu sexe és
un molècula elevada a la contingència mínima
de l’abandó, els meus braços i les meves cames
són arbres, el meu amor coves buides,
les mans muntanyes. Canten com esglésies.
A sota la pell,
em navega fang lent per les venes.

JAUME C. PONS ALORDA, “Els estris de la llum”, Edicions Documenta Balear, Palma, 2008

diumenge, 20 d’octubre del 2019

oh, gent de pau


Oh, gent de pau, ¿què hi feu, damunt la branca
d’aquestes flors corruptes, com ocells
quan passa el núvol de la vida
i el llop udola i es confonen
llurs timbres en la roja, culminant,
celest magnitud de la fam?

Tremolor de la pell, el cresp vidriós
que recobreix la llaga massissa
dels cossos conservats amb molsa i pebre
en la hivernació, tots els dies vulgars
de les lentes amistats i les vergonyes!

¿Què hi feu, què hi feu mentre figura
que el vent s’emporta el fum cap a l’ocàs
però retorna pel sol, que nega el no,
i fins dels arbres més rics i incendiats
cau la mort, llavor negra, la més fèrtil?
Esperar? I com es fa? Traint-nos?

MÀRIUS SAMPERE, “L’ocell que udola”, Columna Edicions, Barcelona, 1990.


Seguir, de nit, la mar, de punta a punta
―Es Plom i Cap Sa Sal!―, quan tot reposa
i allà on l’areny amb la pedra s’ajunta
copsar el respir del món en cala closa.

Ésser molts i ningú; i a cada cosa,
en les foscors de la fosca que munta,
dar-li un nom nou, sense alè ni pregunta.
I tenir por, com si ens colpís la llosa

d’un destí sense flam. Però gaudir
de l’únic so i de l’irreal tremir,
dels fòsfors conjugats que l’ull agenci

i dels mots que callem i el goig avenci
―i que mai no ens direm! I compartir
amb els estels innúmers, el Silenci.

JOSEP VICENÇ FOIX, “Antologia poètica”, Edicions 62, Barcelona, 2012

diumenge, 13 d’octubre del 2019


Com el macip errabund per les aules
entre sabents, i en mal d’inquietud
s’eleva excels, i estableix la Virtut
i, l’endemà, plora enganys sota els saules,

tal jo, hom fet, embriac de paraules
afirm el bé i el mal tantost, i endut
pels gais combats de les sectes, o astut,
proclam el fals per ver. I en tantes faules

mestreja orgull; però no só feliç
i, penitent, assaig un compromís
entre el Seny, clar, i el deler de mes fibres.

Ah foll!, cerc llum en el son, imprecís,
i adés só gran, i m’exalt o, submís,
“Míser”, em dic, i faig pira dels llibres.

JOSEP VICENÇ FOIX, “Antologia poètica”, Edicions 62, Barcelona, 2012

macip: m. [LC] [PR] Aprenent 1 1 (DIEC2)

El veritable poeta no és un sentimental.

GABRIEL FERRATER

dilluns, 30 de setembre del 2019


És millor saber sortir
de contesa poca-solta
que coneixe’n les raons.
Tanmateix, si les sabíem
no res no hi podríem fer;
encara ens enfonsaríem
un poc més en desempar,
en la vana, fútil, cerca
de més vastes certituds
de segur, desraonades,
i ens faríem durs retrets
quan tornéssim de muntanya.
No vulguem saber per on
ha vingut la ruqueria.

MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

dissabte, 14 de setembre del 2019

la posta de la lluna


En la nit solitària,
damunt els camps d’argent, damunt les aigües
on aleteja el zèfir
i indefinits aspectes
i enganyosos objectes
creen les ombres en la llunyania
de les ones tranquil·les:
brancatges i matolls i puigs i viles;
arribant als confins
del cel, rere dels Alps o els Apenins
o als lloms immensos de la mar Tirrena,
la lluna es pon; descolorit el món,
fugen les ombres i una fosca sola
entenebreix la vall i la muntanya;
orba la nit roman
i el pobre vianant va fent sa via
i saluda amb son cant
la darrera claror que fou sa guia.

Així desapareix
i així l’edat mortal
deixa la jovenesa. Fugitives
se’n van les ombres i les aparences
dels enganys delitosos; així cauen
les llunyes esperances
en què recolza la mortal natura.
Abandonada, obscura,
resta la vida. Tot mirant-la, cerca
endebades, el pobre vianant,
del llarg camí per on va caminant
la fita i la raó;
i verament es troba foraster
i perdut en la humana mansió.

Massa feliç i alegre
als déus pogué semblar
la nostra sort misèrrima,
si nostra edat florida,
on cada bé costa treballs, durava
tot el curs de la vida.
Decret massa benigne
el que a tot ésser a la mort condemna,
si a mig camí, d’antuvi,
no li fos dada una altra mort més dura.
Invenció de númens immortals,
el més terrible i greu de tots els mals,
els déus eterns trobaren la vellúria,
en la qual fos incòlume el desig,
l’esperança extingida,
eixutes les fontanes del plaer,
sempre més grans les penes de la vida
i mort i exempt el bé.

Vosaltres, puigs i platges,
esvaït l’esplendor que a l’Occident
argentà el vel nocturn,
orfes de llum no romandreu pas gaire;
i veureu aclarir-se novament,
a l’altra part, el cel, i sorgir l’alba;
després eixirà el sol
i resplendint arreu
amb els seus rajos puixants,
de torrents fulgurants
inundarà, amb vosaltres, cels i terra.
Però la nostra vida, quan la bella
jovenesa ha fugit, ja no es colora
d’una altra llum ni d’una nova aurora.
És vídua per sempre; car la nit,
que les altres edats tornen obscura,
els déus segellen amb la sepultura.

GIACOMO LEOPARDI, “Cants”, versió d’Alfons Maseres, Edicions Oasi, Barcelona, 1938




diumenge, 8 de setembre del 2019

És possible deixar estar les metàfores i substituir-les per la veritat literal? Seria com pretendre esbrinar el que el poeta "diu realment".

COLIN MURRAY TURBAINE

diumenge, 1 de setembre del 2019

cançó de la paraula sabuda


Tots sabem la paraula
d’ona entre esculls
que esbandeix la vergonya
dels nostres ulls.

Tots sabem la paraula
que ens treu el llot,
abaixa les estrelles
i alça el sanglot.

Tots sabem la paraula
que no té por:
flama dins la gorja
de la cançó.

Tots sabem la paraula,
la clau del sol,
rialla de la terra,
secret del vol.

Tots sabem la paraula
que no té panys,
jove de sang antiga,
jonc roig dels anys.

Tots sabem la paraula
de futurs rams,
la paraula feixuga
de nous eixams.

Tots sabem la paraula
blanca d’esbarts,
raïm dels vins d’incendi,
núvia d’estendards.

Tots sabem la paraula
que escriu el dit
de la solar ginesta
al nostre pit.

No fas sola la vetlla,
prop de la Falç:
ens armen les tenebres
tos pits mairals…

AGUSTÍ BARTRA, “Poemes del retorn”, Editorial San Juan, San Juan de Puerto Rico, 1972.