Jo no sé si tant ser miracle,
cada dia, en trencarà l’essència,
que la mera existència
no ho pot ser; l’espectacle
de la fresca, després de la calor,
tampoc. És la conjunció
d’entendre
i desentendre,
oberts i orientats, amb estupor.
Però la por,
junt amb la inconscient
inducció,
ens fa dir:
─jo, nar fent;
que els meus descendents
ja s’ho faran.
─Tu no vols
dir això.
És millor fer: «la impermanència
de tot em fa obviar l’estridència
del que sembla ja el colofó
de la nostra civilització.»─
Ahir va ser la Lluna Plena
i sento pena
per tant de malentès:
que allò que és entrega no
ha de ser pres
com una obligació
o llavors dir: «no cal».
Un mal
és, també, que, del do,
en facis ostentació.
─I per què em costa tant,
als altres, d’ajudar?
És un tret dels Planes germans:
pensem: si no demano,
no em demanaran.─
I va dir un:
─el
mar,
el trobo massa sobrevalorat.─
Sembla
un absurd, un dislocat
atribut que, ara, en aquest bar,
ens fa imaginar que hi som, allà,
i no a la muntanya.
Una
tonada,
i associem l’estiu amb la frivolitat:
ell balla i l’altre se n’estranya:
s’entusiasma tant,
l’Il·luminat, que
evoca aquell estat
del capità Ahab:
«…enmig de l’Atlàntic tempestuós
del meu ésser…», i el Quim, tot consirós,
fa un rictus expectant.
Va molt pel mig
i el Grillat diu:
─t’has
d’arrambar molt més
car ara el meu desig
és no molestar els xofers.
─Reconec que m’has ensenyat
a fer els gestos sense ambigüitat.
─El reconec fa
efecte
de malgrat tot el seu
defecte,
s’ha esdevingut una
ensenyança.─
El tan
tràgic Fins aviat,
del Walt Whitman, és com un comiat,
expressió de fe en l’home i d’esperança,
més que no pas lloança
al nou Estat.
A Vilarnau,
prop d’Espiells,
hi fan préssec, raïm: niells
arrenglerats que fan goig.
Rau,
la qüestió, a prioritzar
la llibertat de l’altre
abans que el propi patiment:
que no és fracassar,
un batre
d’ales per cansament.
─Dues hores durà la sessió
de mon estudi grafològic
i conclogueren que el dolor
pot ser un tret meu no patològic
que prové d’un racó
del cervell on hi ha lluita entre el que és lògic
i l’instint de creació.─
Són àngels, les femelles:
he somiat que jo ho era.
I m’adono
que impera,
aquest gran delit de ser elles.
La carretera, remullada,
sembla més bella.
La Creu ja és a la cistella:
ara ella
és el cel: no cal esperar per fer-hi estada.
Alexandre Planas, juny 2014, Espiells
