dijous, 28 d’agost del 2014

Curs de cultura ràpida


La llibertat.
La veritat.
La força.
                                              
El polític predica la llibertat
i es queda amb la força.

El filòsof predica la veritat
i es queda amb la llibertat.

El militar predica amb la força
i es queda sol.

Vivim com podem.


GUILLEM VILADOT,  “Blancs espirituals”, dins “Obra poètica II” Edicions del Mall, Barcelona, 1986.


divendres, 15 d’agost del 2014

He baixat, prenent-te pel braç, almenys un milió d'escales.

He baixat, prenent-te pel braç, almenys un milió d’escales
i ara que no hi ets hi ha el buit a cada graó.
I que n’ha estat de breu el nostre llarg viatge.
El meu encara dura, però ja no necessito
fer transbords, les reserves,
les trampes, els afronts de qui creu
que la realitat és aquella que es veu.

He baixat milions d’escales prenent-te del braç
i no perquè quatre ulls hi vegin més que dos.
Les he baixat amb tu perquè sabia que de nosaltres dos
les úniques pupil·les de debò, tot i tan entelades,
eren les teves.



EUGENIO MONTALE, “Poesia italiana contemporània”, trad.: Narcís Comadira, Edicions 62, Barcelona, 1990.

un minut de silenci

Un minut de silenci.
No se’ns acut res més que un minut de silenci.
Hi ha massa enrenou
i volem un minut de silenci.
Tot un minut de silenci.
Perquè en el silenci ens trobem
i en el silenci ens donem
i en el silenci creixem,
i en el silenci morim.
Per aquesta mort mínima
de cada dia, us preguem un minut de silenci.
I dins aquest silenci
que cadascú deixi el cor obert
escoltant-se a ell mateix,
o cridant enlaire.
Per tot el que fem per morir
un xic més cada dia,
un minut de silenci,
que res és més savi que saber que vivim
a mesura que anem morint
en la nostra nuesa.
Un minut de silenci
per tal de saber el que som
i mai no deixarem de ser
mentre tinguem estesa la vida.
Un minut de silenci.
Tot el que cap dins un minut de silenci:
el silenci del temps,
el silenci del fred,
el silenci del dejuni,
el silenci de l’espera,
el silenci de la saliva,
el silenci del forn abrandat,
el silenci del setge,
el silenci de la misericòrdia,
el silenci de la sang cremada,
el silenci de la gana,
el silenci dels cervells somnàmbuls,
el silenci de la mort inútil,
el silenci de l’esclau que parla la llengua de l’amo,
el silenci de la terra venuda.
El silenci de l’home vexat per l’home,
de l’home que ha perdut els records
i l’esperança,
de l’home que ho ha perdut tot
i encara creu,
perquè hi ha qui, mentre viu,
encara creu
per tal d’eludir la mort
que és
el final del silenci.

Potser ja no ens queda res més
que un minut de silenci.
Però tot el que és en ell
―la veritat i la mort―
és nostre.


GUILLEM VILADOT,  “El silenci”, dins “Obra poètica II” Edicions del Mall, Barcelona, 1986.



dijous, 7 d’agost del 2014

raons


¿Què m’aporta el món encara,
què en prenc i n’assimilo?
Penso el demà i l’ara
ja refaig.
Com que em plantejo

les raons de cada què,
dels entrebancs
en faig rumb.
El teu perquè
m’orienta i l’afany

cap a la idea clara
m’és aliment suara.


Alexandre Planas

dimecres, 6 d’agost del 2014

també és, l'estiu.


També és, l’estiu,
plaer de grans de sorra als peus,
les formes dels cossos que veus
estirats, des d’angle procliu,

rere les ulleres que et fan anònim;
contrast de la calor de l’aire
amb la fredor de l’aigua,
el seu regust de sal, sinònim,

gairebé, de desig carnal,
i l’oblit d’allò que antany fou precís
i que, tangencial,
ha marxat i s’ha fet petit.

És també enfadar-se per un
entrebanc prescindible,
exagerant-ho i fent foc, fum,
fins a emmascarar allò altre inadmissible.

I enyorar, què?
Qui ens enyora:
tothom amb qui, en altra hora,
fèiem conversa i més saber.


Alexandre Planas

dijous, 24 de juliol del 2014

Recurs vital


       
Conservo allò que m’importa
amb regust de cosa vana.
La tarda és llacuna estranya.
El temps, relatiu, ens envolta.

Cada dia és l’últim dia
i ens hem de prendre la mort
com a alerta constant de vida:
que tot sembli ser el darrer cop

i que ho fruïm com a tal.
Potser no ho entenem prou
amb les paraules. El que és nou
ens fa néixer i ja té final.



Alexandre Planas

dissabte, 19 de juliol del 2014

Endavant!


Si no sabíem el que és
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l’existir es trobaven en una
altra vida; si l’esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles
no serien un poema.


JOAN BROSSA, “El saltamartí”, Els llibres de l’Óssa Menor, Barcelona, 1984.

dijous, 10 de juliol del 2014

Fer el viu

Vull això: contemplar-
ho tot com mancança
sens caldre l’esperança
d’una fe, d’una llar.

Un estar a punt d’estiu
i ser de tot company:
no més que no ser estrany.
Modestament, fer el viu.


Alexandre Planas

dimarts, 8 de juliol del 2014

L'estupor


Jo no sé si tant ser miracle,
cada dia, en trencarà l’essència,
que la mera existència
no ho pot ser; l’espectacle

de la fresca, després de la calor,
tampoc. És la conjunció
d’entendre
i desentendre,
oberts i orientats, amb estupor.

Però la por,
junt amb la inconscient
inducció,
ens fa dir:
 ─jo, nar fent;
que els meus descendents
ja s’ho faran.
─Tu no vols dir això.
És millor fer: «la impermanència
de tot em fa obviar l’estridència
del que sembla ja el colofó
de la nostra civilització.»─

Ahir va ser la Lluna Plena
i sento pena
per tant de malentès:
que allò que és entrega no
ha de ser pres
com una obligació
o llavors dir: «no cal».
Un mal
és, també, que, del do,
en facis ostentació.

─I per què em costa tant,
als altres, d’ajudar?
És un tret dels Planes germans:
pensem: si no demano, no em demanaran.─

I va dir un:
                               ─el mar,
el trobo massa sobrevalorat.─
                Sembla un absurd, un dislocat
atribut que, ara, en aquest bar,
ens fa imaginar que hi som, allà,
i no a la muntanya.
                Una tonada,
i associem l’estiu amb la frivolitat:
ell balla i l’altre se n’estranya:

s’entusiasma tant,
l’Il·luminat, que evoca aquell estat
del capità Ahab:
«…enmig de l’Atlàntic tempestuós
del meu ésser…», i el Quim, tot consirós,
fa un rictus expectant.

Va molt pel mig
i el Grillat diu:
                               ─t’has d’arrambar molt més
car ara el meu desig
és no molestar els xofers.
─Reconec que m’has ensenyat
a fer els gestos sense ambigüitat.
─El reconec fa efecte
de malgrat tot el seu defecte,

s’ha esdevingut una ensenyança.
                El tan tràgic Fins aviat,
del Walt Whitman, és com un comiat,
expressió de fe en l’home i d’esperança,
més que no pas lloança
al nou Estat.

A Vilarnau,
prop d’Espiells,
hi fan préssec, raïm: niells
arrenglerats que fan goig.
                                         Rau,

la qüestió, a prioritzar
la llibertat de l’altre
abans que el propi patiment:
que no és fracassar,
un batre
d’ales per cansament.

─Dues hores durà la sessió
de mon estudi grafològic
i conclogueren que el dolor
pot ser un tret meu no patològic
que prové d’un racó
del cervell on hi ha lluita entre el que és lògic
i l’instint de creació.─

Són àngels, les femelles:
he somiat que jo ho era.
                I m’adono que impera,
aquest gran delit de ser elles.

La carretera, remullada,
sembla més bella.
La Creu ja és a la cistella:
ara ella

és el cel: no cal esperar per fer-hi estada.


Alexandre Planas, juny 2014, Espiells

divendres, 4 de juliol del 2014

El fals

¿Què és el que s’interposa:
metzina, petroli, foc,
fusta estellada o roc?
Això que al pas em fa nosa,

què és? Camino descalç
pel fred marbre com un bloc
erigint-me (pro no em moc):
a l’horitzó veig el fals.


Alexandre Planas


Comentari:

El que s'interposa és la mentida, la impotència, l'autoengany, la por, la inseguretat, la mateixa percepció, la ment.... Caminar descalç significa la voluntat de deixar-se anar i de deixar-se penetrar. El marbre és la duresa i el fred que sents quan ho intentes. La impenetrabilitat d'entrada. Sé que l'intent (erigir-se) és un mèrit, però limitat. Tinc la consciència de no arribar i, per tant, de no moure'm. De fet, la meta no és trobar la veritat sinó distingir la falsedat. Tinc una mena d'intuïció que em fa captar més directament la falsedat que no pas la veritat. I aquest és l'horitzó que em manté dret.

dimecres, 2 de juliol del 2014

Potser la saviesa és no voler el que no necessites.

Josep M. Espinàs

Arribàrem a l'estació

Arribàrem a l’estació a les 4.15.
La campana del moll no tenia batall,
i les mans no servaven mocadors
que perllonguessin el cor
i ajudessin a emprendre l’itinerari.
Érem nosaltres sols,
sense veu de comiat,
sense rails per on eixir
o a on romandre humilment en espera de les hores.
Nosaltres sols.
I ens pesava el silenci.
Els mots eixiren de la nostra parla,
i la llengua, a cada cop d’alè,
era una petjada de núvol
car les oïdes estaven plenes
de blanques distàncies.
I ens pesava el silenci
que ens tapava la boca
amb un rebost de tenebres
o fums derrotats.


GUILLEM VILADOT,  “Urim tummim”, dins “Obra poètica II” Edicions del Mall, Barcelona, 1986.

dilluns, 30 de juny del 2014

Només un frec

Només un frec
de vent a les ales,
vol sense motor.

De pista d'aterratge:
com fulla oscil·lant
damunt coixí

(no temis).

ARCADI CANYELLES


Comentari:
Només un frec/ de vent a les ales, sembla que hagi de ser el nus del missatge, com si aquest flotar, sentint, deixant-se, potser contemplant, en la seva desinhibició, en el seu deslliurament (del motor), fos l’objectiu primordial, fos l’essència. Però no, tot i aquest començament fulgurant, d’haiku que ja no caldria matisar, passem a la volta de la següent estrofa: és l’aterratge el que importa, el que preocupa, el que es prepara des del començament en tot vol. Sí: és el preludi: no pot ser d’una altra manera: tot és el temor: això havia de cloure el poema. I és que el vol conté el risc i conté el final (en aterratge). I aquest final marca el sentit del vol per molt que se’n visqui l’experiència. No em sembla un exercici de consolació, però, ni de resignació determinista, em sembla una orientació, una tendència a témer, una esperança que els aterratges no facin mal. 

El De del quart vers feria necessari un substantiu determinat (el coixí), partícules que no queden lligades. A la inversa, el com del cinquè vers implicaria un antecedent actiu (aterres). Tot això, gramaticalment parlant. En la forma agramatical que presenta el poema, però, s’intueix perfectament el sentit. De fet, és com parlem molts cops que volem elidir o que anem de pressa. L’efecte d’oscil·lació, de fragilitat, de moviment en el buit, hi queden més reflectits, així. El parèntesi del darrer vers, que vol suggerir silenci i quietud final, deixa la impressió, de manera magistral, que amb l’aturada no ha finalitzat res.

Alexandre Planas

divendres, 27 de juny del 2014

Bosc irregular

Entre els til·lers t’amagues;
i mentre dansen fulles seques
et descobreixes somiant
en ales noves, papallona.
Dos horitzons distants que se saluden
des del contrast vital dels anys.
Es precipita el tempo de les hores
que marquen el teu pas.

ABIRAT DE CONFLENT, “Boscatge pres”, Emboscall, Barcelona, 2014




Comentari:

Poemes de sis, vuit i deu síl·labes, sense rima. Els accents a la 2a, 4a, 6a, 8a i 10a. Que la presó sigui bosc o que el bosc sigui presó no és indiferent. En el primer cas, d’allò que és forçós, en construïm un món, una vida nova. En el segon, el món esdevé presó. Sigui quin sigui el sentit que Abirat de Conflent vol donar als seus versos, es diversifiquen les possibilitats. Tal com ho veig jo és que les columnes són til·lers, que les fulles seques no són damunt la saó sinó del terratzo, que les ales no cal dir-ho… i els horitzons (quines són les imatges per excel·lència de la llibertat sinó les ales i els horitzons?), sí, és clar, que pots tenir-ne… però són molt a prop l’un de l’altre (ales que no et serveixen per anar gaire lluny). I no les tens, les somies. Aquests són els contrastos que relliguen: somniar (llibertat) en ales (llibertat) noves (renovada llibertat), però, a la fi, només un somni d’horitzons que se saluden i que són ales molt fràgils. Finalment, la realitat: el tempo de les hores que passen a la presó deixant un pòsit. Pòsit que acaba sent, només, temps.

Al bloc, en els poemes que són dins la carpeta “rodapoemes” (poemes triats dels autors que vaig llegint), hi ha un fragment de la La balada de la presó de READING” (Trad.: Miquel Arimany), Miquel Arimany Editor,  Barcelona, 1986, de l’ Oscar Wilde. Us hi remeto com a un altre exemple de poesia carcerària.


Alexandre Planas

dissabte, 21 de juny del 2014

Contra la raó


De l’u, la negació.
No a la deducció
i, del culte i del missatge,
fer-ne parèntesi, estatge.

Tota la honestedat
per a qualsevol tramesa.
Compti com a veritat
només la total represa.

Si recomençar aclapara,
entrega’t al moviment
tan sols per contemplar. Sent

i oblida, sobta’t de l’ara
verge, complet i silent.
Ja tot és pur sentiment.



Alexandre Planas