Coincidim que
elles carreguen
i el mascle
en broma diu:
―sortiu,
dones!
I
dic: ―vigila perquè no combreguen
amb actituds
sexistes...―,
però no em fa cas.
Baixem capbussant-nos dins l’aire
com banyistes,
fruint del
que ens ofereix el cel ras.
Començo a
tenir
estigma de pallissa:
noto
desviaments, talls i grinyoladissa
d’estris
diversos, quan parlo, i veig a venir
que diran: ―prou,
que parles massa!
Ara un vol explicar la Mequinensa
i l’altre no
sé quina ofensa,
i jo dic: ―abans
d’esmorzar, no és lassa
tradició
subtitular
un somni?
Doncs he somniat
que érem en
un somni i us deia: «aquí hi hem estat».
―Jo, que era al Japó i em delia per
tornar.
―I jo que la riera es
desbordava
i tothom a
qui alertava
em feia adéu i com si res―
Interpreto que, quan a sobre senti
un pes,
no li’n farà
cabal ningú.
El del Vicenç, que es deleix per
anar
i que es
delirà per tornar;
el meu que,
de gratar, trobaré el centre nu.
Ara en passen
uns de la nostra lleva:
per caçar-los
reclamo un pop.
Se’n van
lleugers,
sense fer el mec. M’esperaran
a l’Ordal i
faré com qui relleva
i estira el
grup (ho feia, abans).
Ara desplega els braços i fa
d’esparver,
l’un; l’altre
de voltor, primer,
després de
colibrí (sols amb les mans).
Cal Pau Xic
sembla un balneari:
tal com
entrem, sortim.
Fem cap vora
Cal Xim.
Reneguem d’un estrafolari
conjunt de
sons: el del manyoc de claus,
el d’aquell
tub d’escapament
i el de la
cullereta que remena el tallat calent.
―Parlem de dones, au!
―Hi
ha res a dir?
Algú vol
saber què o qui?―
Després dirà:
―Jo sóc sol:
m’ho he d’empescar
com si fos
puntual,
tot.
―No cal que ho sigui, de permanent,
i no és
important, tampoc, que n’hi hagi cent
sinó que el
tracte no sigui sols visceral:
entre nosaltres
hi ha bon flux i ens entenem.
―Tu i ella feu com simbiosi.
―Si és inconscient pot degenerar en
fagocitosi.
―Tot ho és, el que fem,
d’inconscient,
en els contactes.
―Pro hem de tendir a
l’autoconeixement.
―Això és quimera: no l’intent,
sinó el fet d’assolir
l’objecte exacte.
―Ara has fet un però
que no és
adversatiu, tal com fa la veïna.
―Sabies que també ho fas, i amb pèl
d’inquina?.
―Crec que no és el mateix ja que el
meu però
sí que marca
l’adversitat.
Més
puntualització gramatical:
si dius «em
feu patir», no és literal
que en siguem
causa, d’aquest teu estat,
sinó que ets
tu que et preocupes (o pateixes)
per com
nosaltres ens trobem...
però val més
que ho deixem
(tu et
deleixes
perquè fem
actualització
sobre com va l’estat d’excepció:
si cal o no
recapitulació
en la decisió
sobre
l’exercici de la paternitat).
―T’ha de sortir del cor, dels ous,
del fetge i del terrat.
―Presumeixes de no tenir memòria
i de gaudir
de la nostra empatia.
―No vas bé: el que tinc és trempatia
i el que tens
tu és paranoia―
Ara em diuen
que sóc la vaca de la mala llet
i que tinc
vidres a la sang...
...jo, que
trobo que sóc bon noi: afany,
potser, de no
ser complaent, de ser distret...
―Em veus a mi
com a amant?.
―M’ho he de prendre com a
declaració?.
―Tinc clar que no.
―Com a molt amic, o amat... però
l’amant
homosexual…
potser sí que et convindria―
A la font de Gelida, apunta i no encerta;
i el Vicenç
fa: ―no em diu res, la Roberta―,
i a ell, de
cop, n’hi vénen tres al cap (per concretar la tria
cal
identificació
de primera i
segona inicial).
―No cal
que ens
esperis si tens tard― dic al que abans no
trucava mai (ara
és diferent).
―Et sembla bé pujar en vint-i-cinc?
―Per tu no, per mi sí...
I em quedo
amb la sensació d’haver estat improcedent.
Ens enganxem
a quatre
que van amb
dinamo: carreguen de pujada,
xerren al pla
baixada.
A la Creu, el Cenç se’n farà a un o atre.
Alexandre Planas, Sant Pau d'Ordal, juny 2012
