Jo no sé pas si un dia podré escriure
el mot en tant que mot i objecte lliure.
JOAN BROSSA
dimecres, 28 de març del 2018
dissabte, 17 de març del 2018
cavalcada
Si fos per una llàgrima vessada,
si només fos per dir la llàgrima vessada,
si fos per dir l’hivern,
si fos per dir l’hivern de les llàgrimes
negres,
si fos per dir l’hivern de la làmina negra,
si fos per dir l’aiguat de la flama negra,
si, amb els ulls arrencats, les llàgrimes no
hi fossin,
si la mirada fos com un foc de quitrà als
ulls,
si fos per dir la rialla dels cròtals,
si fos per dir nit,
si fos per dir el rompent de la nit estimbada,
si fos per dir l’apostolat del vespre,
si fos per dir aquests ulls de tafetà,
si fos per dir la cràpula de l’oli,
si fos per dir la guerra del marxant,
si només fos per morir a les palpentes,
si fos només pe veure la negror de la llum,
si només fos per saber que morim,
si fos sols per morir,
si fos per dir la llum tempestejada,
si fos per dir el cadàver dissecat de la nit,
si fos per ser l’hivern,
si aquests ulls arrencats no sabessin
tancar-se,
si l’òrbita buidada tota fos un esguard,
si tots nosaltres som els sargassos carnívors,
si tots nosaltres som la mirada i el vent,
el mestral, el gregal, la tramuntana negra,
si tots nosaltres som el litoral vençut,
la costa de la nit emmascarada,
si tots nosaltres som una mascara,
no sabrem viure mai sense mascara,
no sabrem morir mai sense mascara,
no ens la llevarem mai!
PERE GIMFERRER, “El castell de la
puresa”, Edicions
Proa, Barcelona, 2014.
divendres, 16 de març del 2018
precipici
Déu és sord,
i quan em cal dir-li alguna cosa,
ho escric en un full de paper.
Així es procedeix
amb tots els sords.
Però a mi no m’entén la lletra,
i quan el veig gratant-se l’aurèola,
davant d’una conjunció,
penso que seria molt més fàcil
dir-li-ho cridant a l’orella.
Dit i fet,
però Déu fa amb el cap
que no ho entén
i em fa senyals que escrigui en un paper
tot el que li vull dir.
Això em desespera,
surto al carrer i aturo als vianants
i els poso al davant el paper
escrit amb la meva millor lletra,
com per als ulls de Déu.
Però la gent no és sorda
sinó que només té pressa.
Aparten el paper amb la mà
i em demanen que els ho digui ràpid
i de viva veu.
Aleshores em trobo cridant
com des del fons d’un precipici,
tal com crida Déu
quan fa la seva pregària.
I per por d’haver-me, jo també, tornat sord
oblido el que els volia dir.
MARIN SORESCU, “Per
entre els dies”, Lleonard Muntaner Editor, 2013.
dissabte, 10 de març del 2018
dimarts, 27 de febrer del 2018
torno de l'alta nit, en temps de guerra
El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de
tenebres.
No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor
i posa ales al meu cos fatigat.
Córrer! Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!
Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una
follia d’arbres i estrelles.
Podria aturar-me el record d’un bes o el d’una mà que un dia
va acariciar-me els cabells.
Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.
I, tot d’una, la joia!
Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins
meu,
com un ocell colpit de llum
nova.
Brolladors de música s’aixequen de totes les meves passes,
tot el que ara toqués s’estremiria amb una por esclava,
i ja veig, enllà de l’últim arbre, la Rosa on dormen el
Nord, el Sud, l’Est i l’Oest.
AGUSTÍ BARTRA
Poema cantat per Biel Majoral a l'àlbum "Cançons republicanes"
dissabte, 17 de febrer del 2018
la deessa blanca
Els sants la ultratgen, igual que
els prudents,
guiats per l’ideal d’Apol·lo déu…
Per això, menyspreant-los,
embarcàrem
i la buscàrem per remots indrets:
i la desitjàrem per damunt de
tot,
germana dels miratges i de l’eco.
El no quedar-nos fou virtut,
seguir el nostre camí heroic,
tossut,
cercant-la dins el cràter del
volcà,
entre icebergs, o en el traç
esborrat
més enllà de la cova dels set
nans:
el seu front ample és blanc, com
de leprós;
els ulls, blaus; els llavis,
glans de moixera;
els cabells, rulls de mel fins
als malucs.
La saba agitarà, al bon temps, el
bosc
tot celebrant la gran
Mare-Muntanya,
i cada ocell cantarà per a ella;
però nosaltres, fins quan ve el
novembre
―l’estació crua―
sentim tan fort la
magnificència de la seva nuesa
que oblidem traïcions i
crueltats,
indiferents d’on caigui el proper
llamp.
ROBERT GRAVES, “D’amor,
trenta poemes”, Trad.: Josep M. Jaumà, Edicions 62, Barcelona, 1991.
dijous, 1 de febrer del 2018
dimarts, 30 de gener del 2018
el difícil encontre
Ets i no ets, i visc del propi engany,
sóc i no sóc, i palpo inútil borra,
miro el florir de l’impossible tany
i el nom que et dius damunt la vasta sorra.
Per calls
perduts i en pregones garites
cerco
el farell de les absurdes fites.
Com un gegant en terres oblidades
clamo combat, i adjuro un contrincant,
i en mortes fonts enyoro ocells i fades
o en obra d’hom m’ullprenc del propi encant.
En vall
ventós, entre fòssils i nacres,
em
multiplico en dòcils simulacres.
Qui, de tots dos, és carnal? Qui aviva
l’altre i no és? On és l’Etern Present?
Oh flam encès de cap a cap de riba!
Oh dolç cremar d’esperit i de ment!
En les
remors de la nit, per les platges,
adoro
el Res en múltiples imatges.
J. V. FOIX, “És quan
dormo que hi veig clar. Un llibre i un disc compacte…”, Edicions 62, Barcelona, 2004.
dimarts, 23 de gener del 2018
résumé
Les navalles fan mal;
els rius són humits;
els àcids taquen;
i les drogues causen retorçó.
Són il·legals les armes de foc;
els nusos rellisquen;
el gas fa pudor;
val més que visquis.
DOROTHY PARKER, “Poesia anglesa i nord-americana
contemporània”, trad.: Teresa Sàrries, Edicions 62, Barcelona, 1994.
diumenge, 7 de gener del 2018
recerca de la poesia
No facis versos sobre esdeveniments.
No hi ha creació ni mort per a la poesia.
Davant ella, la vida és un sol estàtic
que no escalfa ni il·lumina.
Les afinitats, els aniversaris, els incidents personals no
compten.
No facis poesia amb el cos,
amb aqueix excel·lent, complet i confortable cos, tan
indefens enfront de l’efusió lírica.
La teva gota de bilis, la teva màscara de goig o de dolor en
la fosca són indiferents.
No em revelis aquests sentiments teus
que es prevalen de l’equívoc i tempten el llarg viatge.
El que penses i sents, això encara no és poesia.
No cantis la teva ciutat, deixa-la en pau.
El cant no és el moviment de les màquines ni el secret de
les cases.
No és la música que se sent de passada; remor de mar en els
carrers vora la ratlla d’escuma.
El cant no és la naturalesa
ni els homes en societat.
Per a ell, pluja i nit, fatiga i esperança res no
signifiquen.
La poesia (no extreguis poesia de les coses)
elideix subjecte, objecte.
No dramatitzis, no invoquis,
no indaguis. No perdis temps dient mentides.
No t’avorreixis.
El teu iot d’ivori, la teva sabata de diamant,
les vostres masurques i absurditats, els vostres esquelets
de família
desapareixen en la corba del temps, són coses inservibles.
No recomponguis
la sepultada i malencònica infantesa.
No oscil·lis entre el mirall i la
memòria en dissipació.
El que es dissipà, no era poesia.
El que es va trencar, mirall no era.
Penetra sordament al reialme dels mots.
Allà són els poemes que esperen d’ésser escrits.
Estan paralitzats, mes no hi ha desesper.
Hi ha la calma i la frescor en la superfície intacta.
Heus-los sols i muts, en estat de diccionari.
Conviu amb els teus poemes, abans que no els escriguis.
Tingues paciència si són foscos. Calma, si et provoquen.
Espera que cadascun es realitzi i es consumi
amb el seu poder de paraula
i el seu poder de silenci.
No forcis el poema a desprendre’s del llimb.
No cullis d’enterra el poema que es va perdre.
No adulis el poema. Accepta’l
com ell acceptarà la seva forma definitiva i concentrada
en l’espai.
Acosta’t més i contempla les paraules,
cada una té mil cares secretes sota la cara neutra
i et demana, sense cap interès per la resposta,
pobra i terrible, que li donis:
has portat la clau?
Repara:
ermes de melodia i de concepte,
s’han refugiat en la nit, les paraules.
Encara humides i impregnades de son,
roden per un riu difícil i es transformen en menyspreu.
CARLOS DRUMMOND DE ANDRADE, “Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna”, Trad.: Josep
M. Llompart, Edicions 62, Barcelona, 1988.
dijous, 4 de gener del 2018
dilluns, 1 de gener del 2018
bedolls
Quan veig bedolls brandar, a dreta i a esquerra,
davant d’arbredes més fosques i rectes,
em plau pensar que un vailet els sondrolla.
Però no és ell qui els doblega, sinó
el vent i el gel. Ben sovint els hem vistos
feixucs de gel, en dies clars d’hivern,
després d’un xàfec. Es vinclen, cruixint,
quan l’aura passa, i quan l’avet s’esquerda,
ells reflecteixen els colors de l’iris.
Ben aviat, el sol els rascla closques
de fi cristall que s’escampen arreu
i, amuntegant-se sobre la neu dura,
semblen la volta esfondrada del cel.
Sense trencar-se, els arbres es dobleguen
vers els matolls emmusteïts que els volten.
Mai no podran per ells sols redreçar-se.
Durant molts anys els seus troncs arquejats
escombraran el sòl amb son fullam,
semblants a noies que, ben ajupides,
deixen que el sol els eixugui els cabells.
Volia dir, abans d’esmentar el gel
(que no és res més que la Veritat nua),
que potser un noi, anant d’un cantó a l’altre
menant les vaques, corbava els bedolls…
Potser un vailet que no ha anat mai al poble
i els únics jocs que sap se’ls ha inventat,
i juga sol, a l’estiu i a l’hivern.
I, d’un a un, cavalcant-los sovint,
anà amansint els arbres del seu pare
fins a llevar-los llur entercament.
Els vinclà tots. No deixà ni un bedoll
per conquistar. Va aprendre el que calia
per tal de no escapolir-se de l’arbre
abans d’haver-lo blegat cap a terra.
A dalt de tot de les branques cimals
sempre servà destrament l’equilibri,
grimpant en compte, amb la mateixa cura
que un ho esmerça quan omple una copa
fins a la vora i àdhuc més enllà.
De cop i volta, bellugant els peus,
davalla ràpid fins a tocar a terra.
Adés vaig ser un gronxaire de bedolls,
i ara somnio tornar-ho a ser un dia
perquè estic las de les meves cabòries
i talment sembla que la vida sigui
un bosc espès i mancat de camins
on, en vagar-hi, us sentiu a la cara
les pessigolles de les teranyines,
i un ull us plora a causa de la brossa
que s’hi ha ficat… Si a vegades em plau
de viure lluny de la terra, és perquè
això em permet de tornar-hi quan vull.
Que mai el fat, equivocant-se amb mi,
no em barri el pas i em negui la tornada.
Per a l’amor no hi ha res com la terra:
jo no sabria trobar un lloc millor.
Voldria anar a enfilar-me pels bedolls,
grimpar pels troncs blancs i les branques negres
devers el cel, fins que l’arbre, vinclant
sa capçada, em tornés a la terra.
Seria bell poder anar i tornar així.
En aquest món hi ha coses molt pitjors
que ser un gronxaire de bedolls!
ROBERT FROST, “Poesia anglesa i nord-americana
contemporània”, trad.: Agustí Bartra, Edicions 62, Barcelona, 1994.
dilluns, 25 de desembre del 2017
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls…
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un remordiment
vell, o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit acallat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan et plegues en tu mateixa
al mirall. Oh cara esperança,
llavors sabrem també nosaltres
que ets la vida i ets el no-res.
La mort per tothom té un esguard.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com deixar estar un vici,
serà com veure en un mirall
que torna a sorgir un rostre mort,
sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a la gorga muts.
CESARE PAVESE, “Poesia italiana contemporània”,
trad.: Xavier Riu, Edicions 62, Barcelona, 1990.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)