dimecres, 30 d’octubre del 2019


Químicament,
en la meva abadia arbòrica, estudio
les infraestructures íntimes i profundes del desordre,
la composició amorosa de la pedra, la recepta mítica
del pensament. El meu sexe és
un molècula elevada a la contingència mínima
de l’abandó, els meus braços i les meves cames
són arbres, el meu amor coves buides,
les mans muntanyes. Canten com esglésies.
A sota la pell,
em navega fang lent per les venes.

JAUME C. PONS ALORDA, “Els estris de la llum”, Edicions Documenta Balear, Palma, 2008

diumenge, 20 d’octubre del 2019

oh, gent de pau


Oh, gent de pau, ¿què hi feu, damunt la branca
d’aquestes flors corruptes, com ocells
quan passa el núvol de la vida
i el llop udola i es confonen
llurs timbres en la roja, culminant,
celest magnitud de la fam?

Tremolor de la pell, el cresp vidriós
que recobreix la llaga massissa
dels cossos conservats amb molsa i pebre
en la hivernació, tots els dies vulgars
de les lentes amistats i les vergonyes!

¿Què hi feu, què hi feu mentre figura
que el vent s’emporta el fum cap a l’ocàs
però retorna pel sol, que nega el no,
i fins dels arbres més rics i incendiats
cau la mort, llavor negra, la més fèrtil?
Esperar? I com es fa? Traint-nos?

MÀRIUS SAMPERE, “L’ocell que udola”, Columna Edicions, Barcelona, 1990.


Seguir, de nit, la mar, de punta a punta
―Es Plom i Cap Sa Sal!―, quan tot reposa
i allà on l’areny amb la pedra s’ajunta
copsar el respir del món en cala closa.

Ésser molts i ningú; i a cada cosa,
en les foscors de la fosca que munta,
dar-li un nom nou, sense alè ni pregunta.
I tenir por, com si ens colpís la llosa

d’un destí sense flam. Però gaudir
de l’únic so i de l’irreal tremir,
dels fòsfors conjugats que l’ull agenci

i dels mots que callem i el goig avenci
―i que mai no ens direm! I compartir
amb els estels innúmers, el Silenci.

JOSEP VICENÇ FOIX, “Antologia poètica”, Edicions 62, Barcelona, 2012

diumenge, 13 d’octubre del 2019


Com el macip errabund per les aules
entre sabents, i en mal d’inquietud
s’eleva excels, i estableix la Virtut
i, l’endemà, plora enganys sota els saules,

tal jo, hom fet, embriac de paraules
afirm el bé i el mal tantost, i endut
pels gais combats de les sectes, o astut,
proclam el fals per ver. I en tantes faules

mestreja orgull; però no só feliç
i, penitent, assaig un compromís
entre el Seny, clar, i el deler de mes fibres.

Ah foll!, cerc llum en el son, imprecís,
i adés só gran, i m’exalt o, submís,
“Míser”, em dic, i faig pira dels llibres.

JOSEP VICENÇ FOIX, “Antologia poètica”, Edicions 62, Barcelona, 2012

macip: 3 m. [LC] [PR] Aprenent 1 1 (DIEC2)

El veritable poeta no és un sentimental.

GABRIEL FERRATER

dilluns, 30 de setembre del 2019


És millor saber sortir
de contesa poca-solta
que coneixe’n les raons.
Tanmateix, si les sabíem
no res no hi podríem fer;
encara ens enfonsaríem
un poc més en desempar,
en la vana, fútil, cerca
de més vastes certituds
de segur, desraonades,
i ens faríem durs retrets
quan tornéssim de muntanya.
No vulguem saber per on
ha vingut la ruqueria.

MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

dissabte, 14 de setembre del 2019

la posta de la lluna


En la nit solitària,
damunt els camps d’argent, damunt les aigües
on aleteja el zèfir
i indefinits aspectes
i enganyosos objectes
creen les ombres en la llunyania
de les ones tranquil·les:
brancatges i matolls i puigs i viles;
arribant als confins
del cel, rere dels Alps o els Apenins
o als lloms immensos de la mar Tirrena,
la lluna es pon; descolorit el món,
fugen les ombres i una fosca sola
entenebreix la vall i la muntanya;
orba la nit roman
i el pobre vianant va fent sa via
i saluda amb son cant
la darrera claror que fou sa guia.

Així desapareix
i així l’edat mortal
deixa la jovenesa. Fugitives
se’n van les ombres i les aparences
dels enganys delitosos; així cauen
les llunyes esperances
en què recolza la mortal natura.
Abandonada, obscura,
resta la vida. Tot mirant-la, cerca
endebades, el pobre vianant,
del llarg camí per on va caminant
la fita i la raó;
i verament es troba foraster
i perdut en la humana mansió.

Massa feliç i alegre
als déus pogué semblar
la nostra sort misèrrima,
si nostra edat florida,
on cada bé costa treballs, durava
tot el curs de la vida.
Decret massa benigne
el que a tot ésser a la mort condemna,
si a mig camí, d’antuvi,
no li fos dada una altra mort més dura.
Invenció de númens immortals,
el més terrible i greu de tots els mals,
els déus eterns trobaren la vellúria,
en la qual fos incòlume el desig,
l’esperança extingida,
eixutes les fontanes del plaer,
sempre més grans les penes de la vida
i mort i exempt el bé.

Vosaltres, puigs i platges,
esvaït l’esplendor que a l’Occident
argentà el vel nocturn,
orfes de llum no romandreu pas gaire;
i veureu aclarir-se novament,
a l’altra part, el cel, i sorgir l’alba;
després eixirà el sol
i resplendint arreu
amb els seus rajos puixants,
de torrents fulgurants
inundarà, amb vosaltres, cels i terra.
Però la nostra vida, quan la bella
jovenesa ha fugit, ja no es colora
d’una altra llum ni d’una nova aurora.
És vídua per sempre; car la nit,
que les altres edats tornen obscura,
els déus segellen amb la sepultura.

GIACOMO LEOPARDI, “Cants”, versió d’Alfons Maseres, Edicions Oasi, Barcelona, 1938




diumenge, 8 de setembre del 2019

És possible deixar estar les metàfores i substituir-les per la veritat literal? Seria com pretendre esbrinar el que el poeta "diu realment".

COLIN MURRAY TURBAINE

diumenge, 1 de setembre del 2019

cançó de la paraula sabuda


Tots sabem la paraula
d’ona entre esculls
que esbandeix la vergonya
dels nostres ulls.

Tots sabem la paraula
que ens treu el llot,
abaixa les estrelles
i alça el sanglot.

Tots sabem la paraula
que no té por:
flama dins la gorja
de la cançó.

Tots sabem la paraula,
la clau del sol,
rialla de la terra,
secret del vol.

Tots sabem la paraula
que no té panys,
jove de sang antiga,
jonc roig dels anys.

Tots sabem la paraula
de futurs rams,
la paraula feixuga
de nous eixams.

Tots sabem la paraula
blanca d’esbarts,
raïm dels vins d’incendi,
núvia d’estendards.

Tots sabem la paraula
que escriu el dit
de la solar ginesta
al nostre pit.

No fas sola la vetlla,
prop de la Falç:
ens armen les tenebres
tos pits mairals…

AGUSTÍ BARTRA, “Poemes del retorn”, Editorial San Juan, San Juan de Puerto Rico, 1972.



dissabte, 31 d’agost del 2019

Talment la cantarella exclou la poesia,
la propaganda mata l’opinió.

JOAN BROSSA

dimecres, 24 de juliol del 2019

Prou saps que el nucli d’un temps no és pas
el poeta sinó el poema o com creix la ment
del món, l’heroic esforç de viure expressat
com a victòria.

WALLACE STEVENS

diumenge, 14 de juliol del 2019

marina


Quines mars, quines ribes, quines roques grises, quines illes,
quines aigües llepant la proa,
quina flaire de pi, quins cants de tord entre la boira,
quines imatges retornen,
oh filla meva.

Aquelles que afilen l’ullal  del gos, i volen dir
Mort,
aquelles que fulguren amb la glòria del picaflor, i volen dir
Mort,
aquelles que es repapen el soll de la satisfacció, i volen dir
Mort,
aquelles que sofreixen l’èxtasi dels animals, i volen dir
Mort,

han esdevingut insubstancials, reduïdes pel vent,
una brisa de pi, i la boira amb cants silvestres
que aquesta gràcia ha dissolt aquí.

Quin rostre és aquest, menys clar i més clar,
aquest pols del braç, menys fort i més fort…
Donats o manllevats? Més llunyans que les estrelles i més a prop que els ulls,
murmuris i rialletes entre les fulles i passos ràpids
sota el son, on totes les aigües conflueixen.
El bauprès esquerdat pel glaç i la pintura clivellada per la calor.
Ho vaig fer jo, me n’he oblidat
i ho recordo.
L’arboradura feble i les veles malmeses
entre un juny i un setembre.
Ho vaig fer sense adonar-me’n, mig inconscient, inconegut, obra meva.
La taula pelaia fa aigües, cal calafatejar les juntes.
Aquesta forma, aquest rostre, aquesta vida
viuen per viure en un món de temps més enllà de mi mateix; deixeu-me
renunciar a la meva vida per aquesta altra, al meu discurs pel que no ha estat pronunciat,
el desvetllat, llavis oberts, l’esperança, les noves naus.
Quines mars, quines ribes, quines illes de granit prop de les meves quadernes
i el cant del tord que em crida a través de la boira,
filla meva.

T.S.ELLIOT, “Poemes d’Ariel”, trad.: Alfred Sargatal, Editorial Adeisara, Barcelona, 2014.


soll 
f. [LC] [AGR] Cort de porcs.

bauprès 
m. [LC] [TRA] Arbre molt inclinat que surt de proa.


quaderna 
f. [LC] [TRA] Conjunt del medís i l’estamenera del buc d’una nau.

dimarts, 2 de juliol del 2019

la veu escrita


Passen les hores, els dies, les setmanes.
El mes passat ja és molt de temps.
El rellotge toca contínuament l’hora.
El sol de març tot ho adoba.
(No estem amb un lleó que trepitja els ocells
i té un lloro a l’orella.)
Ara m’arrepenjo en una paret.
He fet servir d’escombra aquests poemes
per netejar racons del pensament.
Alguna vegada m’he pintat de negre,
però les frases han sortit directes
i s’han convertit en una eina
de la tenacitat contra la pega.
A partir d’un cert grau de poder
el judici moral ja no és possible.
Els interessos de les nacions
veiem que pugen sobre els drets humans.
Venen com fan les coses
i no les coses que fan.
La millor sort dels
daus és no jugar-hi.
Muntanya avall tothom entra a la dansa.
No hi ha ningú que traci una muralla.
Els catalans pregunten
i els forasters no contesten.
Per això soc dels qui creuen que l’aigua és trista.
Veig en els sorolls la prolongació de les paraules.
Encara som lluny d’un cel sense núvols
i a la terra els déus estan en males mans.
La santa obediència al servei de qui
no és sant poc sembla una virtut.
Als llibres sagrats hi surten cucs
que s’alimenten de lletra morta.
Quan estic pensatiu m’agrada de tenir obert.
No puc afegir res més
a la veritat que porto dintre.

JOAN BROSSA, “Passat festes”, Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2000.

Aquest poema va ser comentat el dia 1 de juliol de 2019 per la Blanca Llum Vidal i per l’Enric Cassasses. Hom va ressaltar la imatge del lleó que trepitja ocells i té un lloro a l’orella. El lloro és el braç executiu (no original) del poder. Brossa, diu Cassasses, deia que si hem d’obeir ens assegurem que el qui dona l’ordre és el primer de la cadena de manaires. També va ressaltar els versos “a partir d’un cert grau de poder / el judici moral ja no és possible.” I va haver-hi debat sobre el significat de la paraula foraster.

Sempre sense traspassar-les la poesia es pot atrevir a acostar-se a tocar de les fronteres del que és carrincló, del que és banal i del que és pamflet, això d’una banda —vorejar el perill de saltar-se-les totes tres alhora amb banalitats pamfletàries carrinclones—, i per l’altre cantó passa el mateix amb lo incomprensible, lo pretensiós i lo buit, i si els festeges tots tres alhora t’arrisques a l’envitricollada bombolla pretensiosa, que és de lo pitjor que hi ha.

ENRIC CASSASSES