Tothom es mereix que ens hi apropem amb un alt desig, amb una mínima esperança i amb una íntima i permanent deferència intencional. 

CARLOS BIOSCA

 ―Una vall de delit he deixat endarrere,

tota cases lluint i camins d’ufanor

on l’amor assolit tendrament persevera

del fullam i del riu escoltant la cançó.

 

Vaig gaudir per un temps de l’indret temptador

sense dols al davant, sense angoixes darrera,

i em semblà que atenyia o l’oblit o el perdó

sota un porxo ignorat on la parra prospera.

 

Ja un benésser feixuc el meu cor oprimia

i un llunyà flabiol cap amunt em volia,

congriant un deler més vivent que el costum.

 

I altre cop vaig seguint un camí solitari;

com que mena tan alt ¿podré mai reposar-hi;

oh cimal sense gent i amb corona de llum?

 

JOSEP CARNER, “El tomb de l’any”, Edicions Proa, Barcelona, 1984

Benestar. Trist del benésser on reposes, sospira tremolant, Carner Ofrena DCVB

 Tot és no fer-se il·lusions sobre la pròpia vàlua. 

MAX JACOB

el sumari

 

Eres dolent: sempre quedaves bé: al tel de la veu,

t’hi penjaven les fades calmes de la mentida circumstancial,

que just tapa, però no enganya l’home fondo de la veracitat.

En tu es feia avinent i evident: les coses,

que tenen el clot més llunyà i l’home més prop,

sempre romanen sense dir;

queden per veure; sense poder ser vistes queden,

perquè són, hi són, en són, però no són de veure…

Sembla i tot que ho són tot; tot són massa coses, tot és massa.

Totes les maces fan mal. El mal té prohibit rebre visites…

Tu t’amagues, ell s’amaga, mentre

just nosaltres no ens amaguem perquè no existim;

vivim a les ombres de la teva clapa,

on viure és aquell capolat voler viure;

on parlar és just aquell esfondrat voler el mot de parlar,

talment com el pi no ralla sobre l’ullastre;

on, tot el dia de la nit, un home és a dir…,

i, quan en torna, diu «no en diguis, d’altra…».

Tot el volum de calladura tanta, però,

farà un transcendental discurs al teu fetge.

Tu potser en diràs càncer, però és el Futur.

Encara que no sigui avui, avui, encara que no sigui avui.

 

Just et podré donar entenent el que ja saps

per haver-ho tu també donat de la teva bossa personal:

l’Estat, igual que el fet d’escatimar la Vida

dins la cambra de gas d’un anticonceptiu,

embossa l’arribada de la persona completa.

Comences la fabricació del retard de la veritat, que empeny

per aparèixer i ser una presència,

amb la tècnica i tàctiques d’encuny imperial,

que consisteix a corcar amb bisturins d’antiquari-manager

de natació juvenil, el mateix mot «veritat». Com si la veritat

fos un mot que es pot declinar; que ha de tenir un gènere,

el femení: la veritat una dona que l’home pot muntar

per tirar-s’hi, tirar-se-la, som-hi, preciosa.

El teu decret-llei és que la mentida consisteixi a dir «veritat»,

a l’hora d’anomenar un corral invisible del món,

on la veritat just es pot tenir directament,

com una mà entorn d’un tassó de vidre

té avinentesa de saber el que no és una mà

quan talla una mà o posa anell a un dit.

La corona de llorer al soldat inconegut, que la mentida és,

però, t’empeltarà de pi ver els fetges.

Tu en diràs potser càncer, però és el Futur.

Encara que no sigui avui, avui, avui, encara que no sigui avui.

 

Tu estaves més segur mai que un sementer de pa és inferior a tu.

Creies que podies fer salvatge un ametllerar,

un redol de figueres, una garriga de ravells de la terra,

a fi d’esfondrar l’olor bosquetana, que el món fa,

i encolomar-hi una urbanització per a mossoneries.

La closca del teu crani, estibat de freixura

de cervell sense mentalitat, claror tota ella de la ment,

feia comptes, tot confonent les xifres amb les pessetes,

poder espampolar vídues, capar orfes, donar aigua a l’ignorant,

robar la lluna i la blavor de la fosca i del tarongí al jovent.

El Futur, però, és l’Únic que existeix en la Vida

i que sempre seguit hi és, mai de la Vida no se’n va.

Si poses una central nuclear on el Futur construí un tamarell,

el pa d’arrels de l’arbre rebordonirà al teu fetge:

tu potser en diràs càncer, però és el Futur.

Encara que no sigui avui, avui, avui, encara que no sigui avui.

 

Tot el que ha passat roman aquí vivent per sempre.

Tu ni ningú no goseu dictaminar «ja ha passat».

La Matèria de l’Esperit del món és indestructible:

passa, però no passa de llis; esdevé. A tu, tot et passa,

perquè estàs condemnat a no saber, ni somniant,

que tot quant no és antic és vell. Ets vell nat.

No ets res: ets el sector històric, teranyina de metafísica

tot tu: ignores fins a quina extremadura

mai de la Vida ningú ha vist la Història;

que ningú no veu la Història, ningú veurà la Història mai.

Just el noningú escriu textos fòssils amb mots de fòssil,

on, per no gosar escodrinyar que el fet real és per la Vida

i que la Història és per Infracció,

només fa crònica dels assassinats, de les invasions,

dels genocidis, de les carnisseries, de les tortures,

de les cambres de gas, de l’execució del mar, on el Jordà

desemboca. Mentre l’herba de la roja terra,

el sol instal·lat en el noguer de la verdor,

el passarell que aida en l’expressió a la muda penya,

són deportats extramurs de la Història, que just sap

bramular Atchung! El call vermell de la terra, però,

rebordonirà al teu fetge. En diràs potser càncer,

fins i tot gosaràs dir-ne «terrorisme», però és el Futur.

Encara que no sigui avui, avui, avui, encara que no sigui avui.

Sé que sóc l’home: mai no faig memòria ni faig cria de Història.

Just faig de veure, sense ni la mandra de pensar-hi,

tot quant és de vida en tot quant tinc per meu.

l’Univers en mi trià la meva mà per conca.

No són meves les coses que jo vull.

Les coses que me volen, aquetes són les meves,

les que me xuclen per tenir gust de mi.

Ser un exterior: vet aquí l’ex-simi, que tu em manes ser:

el tret defora, la cas que té un ferro

deixat per ferro, deixat sense entrada.

El ferro deixat per ferro, però,

rebordonirà a les freixures del teu cos, que el Cos, l’Únic que hi ha,

ha arrabassat de tu i del teu càrrec.

En diràs potser càncer, fins i tot gosaràs dir-ne

«crisi econòmica, saneamento económico, disturbios»,

però és el Futur, però és el Futur, però és el Tribunal del Cosmos.

Encara que no sigui avui, avui, avui, encara que no sigui avui.

 

BLAI BONET, “El cant de l’arc”, Edicions Proa, Barcelona, 1979

capolar: [LC] Fatigar fortament. Mira que et capoles fent tant d’exercici. L’excursió l’ha ben capolat.

rallar: Pescar amb rall.

ravell o revell: Ullastre petit, i especialment el que, havent crescut poc i no havent-hi tingut esment, té la rama molt atapeïda i les fulles petites, dures i aspres (Camp de Tarr., Vendrell, Bal.). Dins un brot de vidauba que floria | per un ravell, hi vaig trobar un niu, Salvà Poes.DCVB

rebordonir: 1 v. tr. [LC] Fer perdre la virtut, fer tornar com bord. Una actitud que rebordoneix els nostres sentiments. 
1 2 intr. pron. [LC] Perdre la pròpia virtut, la bondat originària. La gent s’ha rebordonit. 

el silenci del paisatge

 

Els garrovers són muts en aquesta horabaixa

de dissabte d’hivern: els cans no cacen,

porucs rere parets d’ametlerars en flor,

i un sol molt groc s’allunya dels pletons tot herbam

entre niguls morats que vaticinen pluja.

 

L’ombra de tots els vents amb un silenci cau

damunt vasts sementers on el sembrat no oneja.

I espiga el blat, i l’ordi, amb la blancor de març

oberta com un crit a l’acer de les falçs

que a les cases romanen, amb el tall entrescat.

 

Als negrencs sestadors les ovelles ja dormen

dins un baf de ferum que acubaria un mort.

Galliner. Colomer. Païssa. Safareig.

Aquesta és la rutina, diària, intensa, llarga,

del pagès d’aquest poble, que el secà al·lucina,

estrictament addicte a l’alcohol i al tabac.

 

Que no véngui de nou rebre notícies tràgiques

d’aquest món sempre clos, tristament ofuscat.

Tan bell com el pastar, no commou el suïcidi.

L’enginy de fer dogals és una herència antiga.

I és dèria coneguda llançar-se a les cisternes

quan hom es troba sol i tot és per demés.

 

Aquí amb bater de sol, quan la calç enlluerna,

sempre resta el paisatge, que sap guardar els secrets.

 

DAMIÀ HUGUET, “Guarets a l’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1987.

 

acubar: Dificultar o impedir la respiració (a algú). La xafogor del metro acuba els viatgers.DIEC2

dogal: Llaç escorredor amb què s’estreny el coll d’una persona per penjar-la, arrossegar-la. DIEC2

 Si la força del costum en el sol i separat és gran, un cop ella esdevindrà acoblada i conjunta i col·legiada en serà molt més. Perquè aleshores l’exemple ensenya, la companyia reconforta, l’emulació accelera, la glòria enlaira.  FRANCIS BACON

 Però la durada també et pot regalar

la lleialtat a tu mateix al llarg dels anys.

Poder-me mirar amablement als ulls,

és de vegades una absolució.

Poder pensar en el nen

que vaig ser

vol dir retrobar-lo.

Practicar la indulgència amb els meus defectes

(no amb els meus abusos),

tranquil·litzar-me si em fan una injustícia

com si jo fos el meu únic parent;

colpejar-me el pit

pel triomf de la paraula afortunada

al lloc adequat

i bramar un «sí» per la selva de la meva habitació

em pot rejovenir

com una ampolla del vi més deliciós

(amb altres efectes).

 

PETER HANDKE, “Poema de la durada”, Cafè Central/Eumo Editorial, Trad.: Marta Pera Cucurell, Vic, 2015.

l'etern record

 

Un dia vaig néixer de debò, després

vaig viure la meva única vida

i vaig morir. Després, allà mateix,

en un llampec vaig recordar-ho tot

fins a l’instant de la mort i del record.

I en arribar de nou en aquell punt

d’haver de recordar, vaig tornar a viure

en el record la vida recordada,

i així, sense remei, vides i vides

allunyant-me de mi per la insondable

memòria reflectida. No sé pas

quantes vegades m’he viscut mirant-me

als miralls de la mort. Solament sé

que no és possible l’oblit, i ara recordo

que recordo que recordo que recordo…

¿Quina mare de vidre

tindrà pietat de mi en l’obscuritat?

 

MÀRIUS SAMPERE, “L’ocell que udola”, Edicions Columna, Barcelona, 1990

 …una personalitat sana domina activament l’ambient, presenta una certa unitat i posseeix la capacitat de percebre correctament el món i a si mateix. Una persona que ha assolit aquest estat no perd mai el contacte amb la realitat i no demana gaire als altres… GORDON ALLPORT

no miris el rellotge

No miris el rellotge

si t’ha de treure de mirar l’ocell,

la mar, la neu, un llamp, un breu infant

que surt d’algun no-res, o qualsevol

violació de l’equilibri. Escolta,

 

mai no és massa d’hora

per sentir-te viu, ni massa tard

per repetir en la carn la sensació

de vida. Net de temps,

no demanis permís, no demanis perdó,

no justifiquis cap amor, no t’acomiadis.

 

Perquè si tot se’n va,

o no hi havia res, o res no ens deixa.

 

MÀRIUS SAMPERE, “Oniris i el tret del caçador”, Edicions Columna, Barcelona, 1987

…el sentit del valor… és construir motivació i hàbit personal de realitzar objectius estimables, finalitats dignes per a la pròpia vida. 

JOAN MANEL DEL POZO 

 Trobant-me davant d’un jo a recules,

malmirant vulgars víctimes d’amor

i a l’extrem de falsa comunió,

tinc antídot per a passions fules,

i si m’he trobat tossut com les mules

o a falsos posats obro morrió

n’és la culpa hipòcrita candor

que temps era temps raïa a les dules.

I ara quan me venen, jo vaig de cara,

i, quan se’n tornen, no giro l’esquena,

falsa abraçada ja no em dona la pena,

no m’empasso l’embalum amb la tara

ni l’afònic cantar de la sirena,

i quan vull truc miro la lluna plena.

 

ANDREU SUBIRATS, “Les galtes de perdiu”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2012

 

ful -a 
adj. [LC] Fals, no autèntic..

raure [quant a la flexió, com plaure]
1 1 v. tr. [LC] Passar un instrument tallant, un raspador, etc., per la superfície (d’una cosa) per llevar-li el pèl, el borrissol, l’herba que s’hi ha fet, les desigualtats. Raure l’era, un camp. 
1 2 v. tr. [LC] Llevar (el pèl, el borrissol, etc.), amb un raor. 

dula 
1 f. [LC] [AGR] Ramat que es fa reunint els caps de bestiar de diferents cases i que un sol pastor, pagat per tothom, treu a pasturar. 

 He vist, del far estant, les grans tempestes,

quan els cels, de nit,

envegen els inferns

i obscens cadàvers somnien cuixes d’àngels.

He vist la carn

mossegada dels peixos

del naufragi

mentre les dones, lluny, sota els vells ciris,

resaven amb inútil pressa.

I he obert la fosca

espessa del teu cos

i a la casa de l’Amo he trobat redòs

i companys; però a les nits malsomniï

un lent cruixir de vaixells morts

dins la fondària

i veig arcàngels, amb cap de serp,

que estufen llurs plomatges

impúdicament

i em despert sovint, amb gran espant,

sota l’esguard irat

                                               de la bèstia en discòrdia.

 

ANDREU VIDAL, “Necròpsia”, dins “Obra poètica i altres escrits”, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2008.

 La identitat és el resultat d’una doble reflexió: la reflexió i l’observació de l’individu sobre el seu propi ser ell mateix i la reflexió i l’observació de l’individu sobre com els altres reconeixen aquest ser ell mateix.

ERIK ERIKSON

les denou estacions

 

Per què fou la vista

confinada a la tendra esfera dels ulls?

Tan indefensa i fàcil d’apagar,

i no, com el tacte, difosa per tots els membres

per tal que pogués mirar a voluntat a través de cada porus?

JOHN MILTON

                Cada cosa al seu lloc

                               i cada lloc dins la seva cosa.

 

Passejàvem pels glevers blaus

els nostres cossos d’esponja, esguardàvem,

embasardits, les nostres mans aspres

convertint-se en cruel diamant, i agonitzàvem,

amb un xiscle debilíssim,

                               com estels.

Les larves de nigul

                               reposaven

                               dins la fondària aquàtica,

                               i les escumes ignotes, vastes,

                               mormolaven convulses l’antiga sentència:

                               «Llepa

                               amb lascívia les branques polsoses

                               de l’arbre dels ciris, l’arbre

                               de la mort i els morts.»

Les cigonyes portaven

eines tallants

suspeses del bec, volaven

en formació exacta,

                               triangular…

                               Quin era el seu rumb i el seu destí?

                               Quin enyor pàl·lid les conduïa?

                Farem una llarga voltera

per tal de no creuar-nos

                               amb els innocents; emperò, malgrat tot,

                               els nostres ulls

                               fosos regalimaran

                               i ens embrutaran el pit

i l’esquena, i la nostra mà, més cansada que vella,

continuarà podrint-se

                               i trement,

com bèstia morent, perduda

entre les tàvegues del so i el silenci.

                Ara, agafa el feixuc

                               didal d’argent

i sargi’m tots els porus; el meu sexe té la talla

dels teus llavis

i el temps és una farsa.

 

ANDREU VIDAL, “Llibre de les virtuts”, dins “Obra poètica i altres escrits”, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2008.