Que potser la llengua

tan llarga i ben treta

en última mofa

voldria més vi?

Nosaltres encara en tenim.

Sota la branca del penjat,

lletraferits, a Sepharad,

paràvem taula de sopar,

car ens escau de celebrar

com ens trobem ―dringa l’or fals―

els uns als altres genials.

Puja de l’íntim magatzem

el repertori del poncem

fins a la boca. Groc de mel,

amaga l’ou finíssim tel.

I amb mots que diu l’afecte quec,

ens afaitem de sec en sec.

Mira la nit, el temps mesell:

ni un bri de vent mou el penell.

Prou esmolades ja les dents,

ens allerem d’estar contents.

Rèiem per torn, pagant escreix,

tous acudits de ximple amb xeix.

Fer bon cabdell del mal cordill

de les paraules, que senzill!

Maldem estona en l’embolic

de destriar inic de ric,

matís de clepsa, tan subtil,

que molt sovint hi perds el fil.

Dels llavis d’un malalt del cor

aprenc que sols l’ànima es mor.

Em palpo el cos. Sento el consol

d’esdevenir col o cargol

o tal vegada gos amb os,

a l’endemà del meu repòs.

Contra l’enterc, doctes mandrons

llancen raons, sòlids maons.

Però jo sóc, amb el meu corc,

un indecís a l’entreforc

d’estranys camins del sí, del no,

i cal que toqui pirandó.

Matat el cuc, com de costum,

ho empudegàvem tot de fum.

Després de l’àpat, girant full,

juguem a cartes. Sempre sull,

em trumfen l’as, guanya l’astut,

volen pistrincs, i tururut.

Ens demanes ara

si calç d’esperança

enlluïen negres

 tàvegues del tedi

d’un gran esperit?

No t’ho podríem aclarir.

SALVADOR ESPRIU, “La pell de brau”,  Edicions 62, Barcelona, 1991

poncem
m. [LC] [BOS] [AGA] Fruit del poncemer, força gros, oval o oblong, de pela gruixuda i rugosa, groga quan és madur, i polpa groga o verdosa, poc o molt àcida, emprat per a fer confitures i begudes.

allerar 

2 intr. pron. [LC] Permetre’s, prendre la llibertat, de fer alguna cosa. El poeta no s’allerà mai la llicència del vers blanc. Allerem-nos d’estar contents.

sull -a 

3 adj. [LC] Esquerp, taciturn.

tàvega 
f. [LC] Masmorra .

L’aire resplendent

arrela en el plany.

Ales de la sang

drecen a claror.

De la llum a la fosca,

de la nit a la neu,

sofrença, camí,

paraules, destí,

per la terra, per l’aigua,

pel foc i pel vent.

Salvo el meu maligne

nombre en la unitat.

Enllà de contraris

veig identitat.

Sol, sense missatge,

deslliurat del pes

del temps, d’esperances,

dels morts,

dels records,

dic en el silenci

el nom del no-res.

SALVADOR ESPRIU, “Final del laberint”,  Edicions 62, Barcelona, 1991

hivern en un altre país

Si volgués acabar-se

la tardor! Si la dolça

estació, la llum tardana en els grans arbres

s’acabés! Si l’aroma, l’olor

de les pomes caigudes, de la pols del camí,

d’aigua propera, la sentor de l’aigua

arribant fins a mi; si s’acabés,

podria suportar, de nit, aquella absència,

les mans que no abasten les seves mans, el nom

que dic alt, i no em ve el meu nom en resposta.

La imatge que veig prou, però no amb la mirada.

Tot això bé ho podria suportar

si, fosa la tardor, vingués la llum glaçada.

ARCHIBALD MACLEISH, “Poemes d’Archibald MacLeish”, trad.: Marià Manent,  Edicions 62, Barcelona, 1981

La pobresa, des de la revolució industrial, és a causa, només, de l'estupidesa humana.

BERTRAND RUSSELL

Vàrem caminar junts.
Abans havíem segut a l’aire lliure, sota sostre,
sota la inquieta mirada de l’oreneta blava
dins d’esglésies que s’alçaven fetes pedra i vitrall d’ombra,
als mercats, sota els tendals de les places,
xiuxiuejant com fan les lletanies als llavis de les velles,
com fan els colors als seus ulls de pupil·les gastades,
perquè érem tan vells, els més joves, com la neu blava i negra de les muntanyes
i dúiem els fills de la mà, a la veu, dins l’esperma,
aspiràvem al cel fets albor, gel de segles,
enarborant la nostra altiva cornamenta de bosc centenari,
la nostra ànima de pedra i d’escuma,
encara que sabíem que seríem presos per la nova alba
i que molts tornarien a casa amb les voluntats vençudes
d’altres dins les tombes, dins els ventres
els més, mirats com a bojos pels expenedors de notícies,
insultats pels qui van venir i van ocupar les nostres vides
sense cap respecte
dominant el gos, dominant l’amo i guanyant la cadena
que brillava sempre sota la lluna d’agost
i encara més
sota la de gener quan el gebre
semblava argent i diamant d’estrella;
encara que sabíem que abaixarien el nostre orgull de cap erecte
que no rebríem altra mirada
que la de la mort que espera.

Per existir no n’hi ha prou amb la voluntat del ventre,
amb la llum de l’astre que esqueixa l’escorça i la saba,
dins d’un món d’homes, d’un món de mapes
que el cels desconeixen,
dins d’un cel de realitats que la realitat ignora,
no serem més, no serem ja mai si els altres no ens deixen
malgrat ens reconegui la molsa i la cu-cut, i l’estornell xiulador,
malgrat en doni fe la sèquia, el riu, l’arbre de les clotades,
malgrat les bandades d’ocells migradors sàpiguen dels nostres esforços
i siguin nius de cigonyes de segles els campanars del nostre esperit,
per més que enarborem la veu de Llull, de March, carn,  carn vertadera,
mira com ens anomenen fills de puta i ens insulten
dins mateix de la nostra casa, als nostres recintes,
quan els fills de les putes són bellíssims, són com blat tendre,
són com camps de blat tendre plens de roselles, sota el cel blau,
són com àngels eteris d’amor, els fills de puta.
Però volen menystenir-nos, ignorar-nos:
mira com ens agafen presos quan gosem
arrencar el drap estranger i penjar la nostra veu
de la campana més alta del nostre segle.

No hi ha lloc per nosaltres sota la capa del cel.
Estem predestinats a desaparèixer sota onades de migracions,
sota el pes imposat d’altres cultures
i no podem ni bramar com fa la vaca quan el part la prem,
com fa el cel quan el raig l’inclina,
sens ésser ridiculitzats, i encara així
vàrem caminar, vàrem marxar per a la mirada d’un món
que ja no ens mira. I allí hi érem, Tots
acudíem a un sol punt com fa el riu
degotejant des d’una boca de terra i foc
i reunint-se en un cabdal, imitàvem el riu,
el seu recorregut alegre, els seus gorgs, la seva llum,
volíem que el món en aquells segons robats a la seva bogeria de guerres,
a la seva aniquilació ferotge de natura i espècies vivents,
ens veiés també agonitzar, ens veiés agonitzar
entre balls i cap grossos i gegants, amb tota la nostra cultura de carrer a coll,
agonitzar com el poble savi i, perxò, dèbil que ja érem,
agonitzar en nom de la pau i el futur que no veuríem.
Agonitzar com els ossos dels gels de l’Àrtic,
com els tigres immensos dels boscos de Bengala.

I ens vam dreçar per ser la riota i el menyspreu i encara l’odi,
de militars i d’altres espanyols que ja movien la seva imaginació de guerra
sobre els nostres cossos vius, o la imaginació de la presó i la pena;
però ens vam dreçar. I ens van anomenar provincians
i pallassos i coses molt pitjors.  Ens van ridiculitzar.
Així parlava l’enemic, convertit en veí de les nostres cases,
en amic dels nostres fills, en marit de les nostres filles,
l’enemic barrejat a la sang dels nostres néts,
l’enemic que era l’amant de les nostres dones,
l’ amic de joc de les hores en què les fàbriques expulsen els seus treballadors
des de les seves entranyes roges i negres,
amb qui ens dirigíem al bar a demanar la cervesa i una tapa,
l’enemic convertit en el company de lluita contra el capitalisme ferotge
que ens estava arrencant els drets guanyats d’antuvi
amb morts i fams i misèria i amargor i llàgrimes foses.

Però aquell dia vam marxar junts.
El temps ens donava una nova oportunitat,
un setembre de fulles que no volien deixar els arbres,
encara no, incendiant-se roig a les cantonades d’una tarda eterna,
d’una nit eterna. I els qui no van poder venir ens seguien des de les cases,
que es tornaven transparents perquè tota la terra era nostra
sense parets, ni murs, ni fissures, per un instant de somni.
Els qui no van poder venir, ells també hi eren.
Eren gent bona, gent que tirava endavant la família, el treball,
molta gent honrada.
Però el somni ens recreava i ens duia com un sol cos cap al punt de trobada,
i el punt de trobada no era cap lloc en concret,
era un somni de la sang, que ens estirava des de lluny.
No temíem l’exèrcit que ens ocupa de fa segles, ni les armes,
ni els enemics de les nostres parpelles, ni els conqueridors
que ja teníem dins. No temíem que ens poguessin matar
amb l’excusa de la revolta. Dúiem fins i tot els nostres fills més petits.
Hi ha moments en la història de l’esclavitud que són així,
comença un ocell a volar i el segueixen tots els altres
i el cel desapareix com si tot fos vol i immensitat i glòria.
I es sent el soroll tronador del seu xerricar i topar d’ales.
I després tot el món torna a quedar en silenci.
I fins i tot l’arbre que ha vist aquella meravella
dubta de la seva visió de fulles.
Encara més, doncs, l’home
a qui cap terra l’arrela.

DOLORS MIQUEL, http://www.nuvol.com/opinio/lhome-a-qui-cap-terra-arrela

Dir una paraula és més complicat que entendre-la.

BERTRAND RUSSELL

fantasia vespral

Davant del seu casull a l’ombra seu

el llaurador, a qui fuma una llar frugal.

                Hospitalària en el pacífic

vilatge sona al romeu l’esquella.

Els barquerols ja tornen també al port;

en viles, lluny, s’apaga l’actiu brogit

                del mercadal; en la quieta

                               parra lluu l’àpat companyonívol.

I jo on em giro? Viuen els moridors

de son i feina; tots són contents mudant

                brega en repòs; ¿per què només a

                               mi dins el pit no em dorm mai la pua?

Al cel de cap-al-tard un abril floreix;

sens nombre es baden roses, i brilla en pau

                el món daurat; oh, arrabasseu-m’hi,

                               núvols purpuris!, i en llum i aire

allí amunt se’m fonguin amor i doll―

Però com esverat del prec boig, ja fuig

                l’encís; fosqueja, i solitari

                               sota del cel, com sempre, em retrobo.

Acut, son dolç!, ah, massa deleja el cor;

però ja et desroentes, tu, joventut,

                tu, inquieta, somniosa!

                               Tranquil·la i clara és llavors la vellesa.

HÖLDERLIN, “Versions de Hölderlin”, trad.: Carles  Riba, pròleg de Gabriel Ferrater, Edicions 62, Barcelona, 1971

octubre

Els vidres, nets del baf de llum calenta.

S’obre l’ull clar de la tardor, i ens mira

cansat d’ésser indulgent, d’haver de dir-nos

amb molta paciència, com sempre,

que trepitgem aquests castells de sorra

d’oblit, i ens afanyem. Tampoc enguany

no ens salvarà cap malentès: a l’hora

serem al lloc on ens hem convocat.

                I acudim a la cita, resignats,

mentre les fondes llanes femenines,

amb una dúctil passió d’orquídia,

s’arrissen lentes i persuasives,

es retallen i es cusen, s’insinuen

fins que han empresonat els cossos rossos,

els companys que han begut sol amb nosaltres

i encara els eixams d’ànimes abelles

se’ls dispersen i brunzen flama, llengües

de l’esperit del foc: però des d’ara

recollits, més i més cauts i lunars,

més i més blancs al fons de galeries

de mines tortes. Meditem enginys―

GABRIEL FERRATER, “Les dones i els dies”, Edició crítica de Jordi Cornudella, Edicions 62, Barcelona, 2018

Vivim en una edat en la qual els homes tracten l’art com si entenguessin que és una forma d’autobiografia. Hem perdut el sentit abstracte de la bellesa.

OSCAR WILDE

els vells ximples

Què es pensen que ha passat, els vells ximples,

perquè s’hagin tornat així? ¿Potser creuen d’una manera o altra

que ets més adult quan les barres et pengen i baveges,

i no pares de pixar-te a sobre i no pots recordar

qui t’ha trucat aquest matí? ¿O que, si els vingués de gust,

podrien retornar a quan ballaven tota la nit,

o al dia del seu casament, o a un setembre amb el fusell a l’espatlla?

¿O s’afiguren que realment no hi ha hagut cap canvi

i que sempre s’han comportat com si fossin esguerrats o embriacs,

o que es van estar asseguts dies i dies en un somni lleuger i sense fi

mirant els moviments de la llum? Si no és així (i no pot ser-ho), és estrany:

                                               per què no criden?

En morir, esclatem: els trossos que érem

comencen a escampar-se per sempre més

sense que ningú no ho vegi. Només és oblit, certament:

ja ens hi havíem trobat abans, però aleshores era passatger

i no parava de fondre’s amb l’únic afany

perquè florís la flor d’un milió de pètals

que és l’existència. La propera vegada no podrem fingir

que hi ha alguna cosa més. I aquests en són els primers senyals:

no saber com, no haver sentit qui, la capacitat

de triar perduda. La seva aparença els delata:

cabell cendrós, mans de gripau, cara de pomes agres…

                                               Com pot ser que no se n’adonin?

Potser fer-se vell sigui tenir habitacions il·luminades

dins del cap, amb gent que s’hi belluga.

Gent coneguda, però que no sabríem anomenar, i que apareix

com una sentida pèrdua recuperada, al llindar de portes familiars,

col·locant un llum, somrient des d’una escala, en triar

dels prestatges un llibre conegut; o a vegades només

les habitacions mateixes, amb unes cadires i la llar de foc encesa,

una mata que voleia darrera la finestra, o la pàl·lida

benvolença del sol a la paret a ple estiu

després de la pluja, un vespre remot. Allí és on viuen:

no pas ara i aquí, sinó on tot va passar una vegada.

                                               Vet aquí per què tenen

aquest aire d’esmaperduda absència: miren de ser allà

però sense moure’s d’aquí. Perquè les habitacions s’allunyen

tot deixant un fred enervant, el desgast continu

de prendre alè, i ells encongits al peu

del cim de l’extinció, els vells ximples, sense mai adonar-se

que és molt a prop. Deu ser això que els manté quiets:

el pic que es veu des de tot arreu

per a ells és camí costerut. ¿Tenen idea

de què els fa recular i de com s’acabarà això? ¿Ni de nit?

¿Ni quan arribin els estranys? ¿En cap moment durant

l’espantós retorn a la infantesa?

                                               Bé, ja ho descobrirem.

PHILIP LARKIN, “Finestrals”, trad.: Marcel Riera, La Breu Edicions, Barcelona, 2009

impressions

malgrat que hi ha semblances

en el criteri,

l’avenir és el temps

precursor del domini inconscient.

per ara,

no tinc la intenció a negar-ho,

però en el camí de l’espera,

la permissivitat

oculta darrere les vinyes

que idolatro la fruita del sol

i el suc de la lluna.

JOAN JOSEP BARCELÓ I BAUÇÀ, “Svalbard”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2018

la sèrie algorítmica dels dubtes interns

l’esclavatge es manté

en el conscient,

mesura dels plaers exaltats

per a renéixer

i fer-se més fort.

les hores intactes no es compten.

en un lloc de la casa,

dormint al llit,

t’esperen: els hostes.

JOAN JOSEP BARCELÓ I BAUÇÀ, “Carn crua”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2018

mort

Ni por ni esperança acompanyen

un animal agonitzant;

l’home espera la seva fi

tement-ho i esperant-ho tot;

ha mort moltes vegades,

moltes vegades s’ha aixecat de nou.

Un gran home en el seu orgull,

fent cara als assassins,

llança l’escarni sobre

l’alè que es paralitza;

coneix la mort a fons

̶―l’home ha creat la mort.

W. B. YEATS, “Trenta-quatre poemes”, trad.: Marià Villangómez, Edicions dels Quaderns Crena, Barcelona, 1983

  

Ni la por ni cap temença

no vetllen l’animal que mor;

l’home espera la seua fi

esglaiant-se, esperant-ho tot;

i moltes vegades ha mort,

i moltes ha tornat a alçar-se.

Davant dels assassins

l’orgull de l’home ferm

respon a l’últim

alè amb l’escarni; la mort

la coneix per dins ―l’ha creat

l’home la mort.

W. B. YEATS, “L’espasa i la torre”, trad.: Patrícia Manresa, Albert Roig, Edicions 62, Barcelona, 2005

Puc mirar llargament el nus d’un bocí de fusta fins que arriba a fer-me por.

WILLIAM BLAKE

les cares noves

Si tu, que has envellit, et mories primer,

ni la catalpa ni el til·ler fragant

oirien els meus peus vius, ni jo trepitjaria

on forjàrem allò que el Temps romprà amb les dents.

Representin les cares noves els enganys que desitgin

a les velles cambres; la nit pot pesar més que el dia,

encara les nostres ombres divaguen pel jardí arenat,

semblen els qui són vius més indefinits que no elles.

W. B. YEATS, “Trenta-quatre poemes”, trad.: Marià Villangómez, Edicions dels Quaderns Crena, Barcelona, 1983

catalpa 
f. [AGA] [BOS] Arbre caducifoli de la família de les bignoniàcies, de grans fulles cordiformes, acuminades i verticil·lades, d’olor fètida, flors en grans panícules, blanques amb taques grogues, i fruit en càpsula molt llarga i prima, originari d’Amèrica del Nord i plantat com a ornamental (Catalpa bignonioides)