cent segles després de les dues natures de les coses

Quan veu una pedra,

el poeta sap que la pot

fondre a mossegades, que

pot penetrar-la, fecundar-la

i donar nom a les noves

filles nascudes:

batejar és insultar.

Massa estona fa de

les noces entre les coses

i les paraules, i el seu divorci.

Res no sobreviu a la densitat

del canvi lent però íntim

d’aquest migdia que ens

arrossega al vinagre

tal i com fa el químic

amb tot el que més estima.

La sobrassada torna blanca

perquè va aprendre a imitar l’home

i vol morir en conseqüència

amb tot el que ha après i ha volgut ser.

Perquè en la delitosa ofrena del signe

el dolor de les coses ens regala,

pietós, el plaer de viure.

JAUME C. PONS ALORDA, “Cilici”, Editorial Moll, Palma (Mallorca), 2009.

Ja no em vull dir més. Dir ser jo

cansa molt, m’ho deixo. Però no

puc deixar-me enlloc, quedar-m’hi

quiet de mort, no puc. Em porto avall

en mi, en tots els líquids, els corrents

sanguinis, la saliva, la llàgrima,

l’orina, vagi on vagi

l’home moll, jo també.

Sóc el qui hi va. Només per anunciar-me

entro i surto

i m’hi quedo, aquí. M’ho exigeixen

els assistents a l’Acte.

MARIUS SAMPERE, “Altres presències”, Editorial Meteora, Barcelona, 2008

sonets d'agulla i fil

Sura el cos en l’arcbotant nocturn de l’ona,

i et despullo a poc a poc. I la geografia es fa sentit.

Ocell de pas, lliuro l’infern on la paraula em dona

retrobaments incerts, esclats, silenci per vestit.

Agulla hi poso, nus i didal: esmola’m la sageta!

Salvat tot l’univers en tu soc crucificat.

Per la nit de la tempesta cavalca la geneta,

tisores a les mans i el cabdell esbatanat.

Cuso el trau de molsa pura. Codicil·la

el cap la cova, olor de pins, secreta duna

que moguda per l’alè sembla una anguila

buscant l’esguard humit, les pedres una

a una, on transformar el cos que el temps li fila.

Tasto l’espai, el buit. Dins la llum, la lluna.

JAUME PONT, “Els vels de l’eclipsi”, Edicions 62, Barcelona, 1980

Un poema comença amb plaer i acaba amb saviesa.

ROBERT FROST

tres haikus de Sarsanedas

Fulla sense arbre

des de sempre acollida

al si de l’ombra.

Dins cada sitja

envelleix la llum blanca;

cal que maduri.

Petons d’un vespre

al racó de l’escala:

són teus per sempre.

JORDI SARSANEDAS, “Color de pluja”, Pont del Petroli Poesia, Badalona, 2014.

meitat de la vida

MEITAT DE LA VIDA

Amb grogues peres penja

i plena d’englantines

la terra en el llac,

oh cignes graciosos,

i èbria de besos

capbusseu la testa

dins l’àigua santament sòbria.

Ai de mi, ¿d’on trauré,

quan sigui hivern, les flors, i d’on

l’esclat del sol

i l’ombra de la terra?

Els murs s’estan

callats i freds, en el vent

cruixen les banderes.

CARLES RIBA, “Versions de Hölderlin”, Edicions 62, Barcelona, 1971.


VARIACIÓ DE HÖLDERLIN

No cruixen en el vent els heràldics penells

ni amb peres grogues penja

la terra en el mirall

que en verd copia el sol.

Prescindeixo dels cignes.

Oh, quan vindrà l’hivern, trauré les flors i l’ombra

de l’adormida terra

de dins els meus ulls fèrtils

i ensenyaré al garbí

la cançó de bressol

per al dolor de l’home!

Pregunto al mur: ¿però qui viu el temps:

l’aigua que fuig o bé

la ferida que resta?

L’autumne ha començat

fiblant l’acàcia!

AGUSTÍ BARTRA, “Els himnes”, Edicions Proa, Barcelona, 1974.

Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.

GABRIEL FERRATER

primer d'any

He sortit a voltar pels carrers

de la matinada, he mirat els horts

de la nit freda

que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.

He pensat que faríem

alguna cosa junts:

                             inventarem un núvol

de foc? Desviarem un riu?

Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?

Les mudes flors d’un altre

jardí, potser,

se’m tornaran paraules.

                                      Aquest és el primer

dia de l’any:

                    et donaré dos llibres

que t’he comprat.

                            En un cafè

t’hi posaré minuciosament

endreces.

Beurem després alguna copa junts.

JOAN VINYOLI, “Ara que és tard”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

aleteig

I així ha arribat: com si el brancatge tremolés

amb un imperceptible moviment

del dens fullam, en tardorenc retaule.

Llavors, tot just, el bellugueig t’exalta

i es trasllada al mot, quan l’arbre es mou

i, fet present, s’arrela en parla.

I canta la paraula, tothora entre espurneigs,

inconeguda enmig del foc

que balbuceja, sempre, l’alba.

Ara sí: les plomes del picot,

el cuc al niu i el bec a l’escorça: toc-toc.

I l’aleteig esquiu que plana i s’alça.

I dic que ets tu qui crea el món,

o encara aquell que et persegueix,

a l’encalç del portal que s’obre i tanca.

I aquí restem: hi ha el meu picot i el teu

i encara el d’ell, opac, fet pensament o imatge.

O bé n’hi ha un altre ―allà, esvaint-se― que ningú no veu.

LLUÍS CALVO, “Selvàtica”, Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2015.

riu sec

Aquest matí m’he llevat

que el Besós no portava gota d’aigua.

A la crosta de fang sec dormien

fòssils d’estrelles de mar, les petjades

dels meus gossos morts.

Encara, del més profund del canal, una ventada

em crida tres cops, segur que és l’eco

dels lladrucs extingits, i se’m desperta

entre els nusos dels budells la criatura

somnàmbula, la que guia

els difunts incipients. Aleshores

cardots i llet de bruixa m’entrebanquen

i tiben cap als records. Però no vull: el míser paradís

té set, em salta al coll per buscar-me

la font de la sang. La troba, en beu

i fa baixar el nivell de l’horitzó

fins a descolgar les ànimes venudes

a l’engròs. Aquest és el senyal,

em faig vell, ja ve la fi del món, diuen.

No diuen: ve.

MÀRIUS SAMPERE, “Les imminències”, Proa Edicions, Barcelona, 2002.

Oposes la semblança del mirall

a la llarga agonia del corrent

que et mor, i creus, fascinat pels teus ulls,

que l’oblit sobreviu mútuament

en les dues mirades amb què et veus,

que la imatge incessant que et retens no

és mai diversa en el record. Però

la plenitud d’un sol temps adorat

enfonsa l’aigua en el gorg del reflex.

CARLES CAMPS MUNDÓ, “L’Absent”, Editorial Empúries, Barcelona, 1989

laberint

Enllà del mur que vorejam perduts

els dies són més llargs i cada tarda

ens sobta amb el seu llarg batec imprevisible.

Enquimerats,

amb l’ànsia a flor de pell, a flor de llavi,

ho arriscam tot:

ungles i dents roseguen la muralla

de pedra i fang

i ens acalam envers l’inabastable.

Qui sap si la promesa

de rius d’argent o riberes de coure

i ales de foc ens hauria esperat! Fora bonic

de fer-la nostra. Ara, però,

ens feim enfora amb una certa por

perquè la mort ens comença a temptar

―distretament, com si ho fes de reüll―

amb el llenç cendrós de l’hàbit i el costum.

                Així, molt lentament desactivats,

refusam tots el prat humit i moll

de l’antiga il·lusió.

Ens cal l’alè d’algú que ens sigui nou

als ulls i al cor i que ens empenyi fort

per a no dir que el mur ja és massa alt

perquè puguem saltar-lo,

per a no fer del clos un laberint.

MARGALIDA PONS, “Sis bronzes grisos d’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1986

L’amor, en el qual es fonamenta allò incondicional, és una sola cosa amb la voluntat de veritable realitat. Allò que jo estimo, vull que existeixi. I allò que existeix veritablement, no ho puc albirar sense estimar-ho.

KARL JASPERS

llunari

Aquesta nit hi haurà terra plena.

És el dia escollit i la joia negra avança.

Els rails pugen per les parets.

Els torrents s’eixamplen i humitegen l’herba.

Així, sense obstacles,

només núvols i pedres i grapats d’aire

per omplir totes les coves

d’on havien de néixer crits

i ara la veu s’hi encalla.

Si em diguessis que mai he parlat també m’ho creuria.

ANNA GUAL, “L´ésser solar”, Editorial Lleonard Muntaner, Inca, 2013

Què és allò que em fa més por…?

Un tractat d’ontologia

o bé el tedi, sufocant,

com un lladre, dins la llosca,

freda, bruta obscuritat…

Tret d’això, cap més paüra…

No pas el traspassament,

no pas l’agonia prèvia…

D’agonies, n’he passat

més de mils amb gran dretura…

¿L’estultícia, la bojor?

Són uns fets d’escassa gruixa,

malgrat que, massa sovint,

hagi de falsar la cara…

MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

llosc -a 1 1 adj. [LC] [MD] Molt curt de vista, que no hi veu bé.