Però la durada també et pot regalar

la lleialtat a tu mateix al llarg dels anys.

Poder-me mirar amablement als ulls,

és de vegades una absolució.

Poder pensar en el nen

que vaig ser

vol dir retrobar-lo.

Practicar la indulgència amb els meus defectes

(no amb els meus abusos),

tranquil·litzar-me si em fan una injustícia

com si jo fos el meu únic parent;

colpejar-me el pit

pel triomf de la paraula afortunada

al lloc adequat

i bramar un «sí» per la selva de la meva habitació

em pot rejovenir

com una ampolla del vi més deliciós

(amb altres efectes).

 

PETER HANDKE, “Poema de la durada”, Cafè Central/Eumo Editorial, Trad.: Marta Pera Cucurell, Vic, 2015.

l'etern record

 

Un dia vaig néixer de debò, després

vaig viure la meva única vida

i vaig morir. Després, allà mateix,

en un llampec vaig recordar-ho tot

fins a l’instant de la mort i del record.

I en arribar de nou en aquell punt

d’haver de recordar, vaig tornar a viure

en el record la vida recordada,

i així, sense remei, vides i vides

allunyant-me de mi per la insondable

memòria reflectida. No sé pas

quantes vegades m’he viscut mirant-me

als miralls de la mort. Solament sé

que no és possible l’oblit, i ara recordo

que recordo que recordo que recordo…

¿Quina mare de vidre

tindrà pietat de mi en l’obscuritat?

 

MÀRIUS SAMPERE, “L’ocell que udola”, Edicions Columna, Barcelona, 1990

 …una personalitat sana domina activament l’ambient, presenta una certa unitat i posseeix la capacitat de percebre correctament el món i a si mateix. Una persona que ha assolit aquest estat no perd mai el contacte amb la realitat i no demana gaire als altres… GORDON ALLPORT

no miris el rellotge

No miris el rellotge

si t’ha de treure de mirar l’ocell,

la mar, la neu, un llamp, un breu infant

que surt d’algun no-res, o qualsevol

violació de l’equilibri. Escolta,

 

mai no és massa d’hora

per sentir-te viu, ni massa tard

per repetir en la carn la sensació

de vida. Net de temps,

no demanis permís, no demanis perdó,

no justifiquis cap amor, no t’acomiadis.

 

Perquè si tot se’n va,

o no hi havia res, o res no ens deixa.

 

MÀRIUS SAMPERE, “Oniris i el tret del caçador”, Edicions Columna, Barcelona, 1987

…el sentit del valor… és construir motivació i hàbit personal de realitzar objectius estimables, finalitats dignes per a la pròpia vida. 

JOAN MANEL DEL POZO 

 Trobant-me davant d’un jo a recules,

malmirant vulgars víctimes d’amor

i a l’extrem de falsa comunió,

tinc antídot per a passions fules,

i si m’he trobat tossut com les mules

o a falsos posats obro morrió

n’és la culpa hipòcrita candor

que temps era temps raïa a les dules.

I ara quan me venen, jo vaig de cara,

i, quan se’n tornen, no giro l’esquena,

falsa abraçada ja no em dona la pena,

no m’empasso l’embalum amb la tara

ni l’afònic cantar de la sirena,

i quan vull truc miro la lluna plena.

 

ANDREU SUBIRATS, “Les galtes de perdiu”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2012

 

ful -a 
adj. [LC] Fals, no autèntic..

raure [quant a la flexió, com plaure]
1 1 v. tr. [LC] Passar un instrument tallant, un raspador, etc., per la superfície (d’una cosa) per llevar-li el pèl, el borrissol, l’herba que s’hi ha fet, les desigualtats. Raure l’era, un camp. 
1 2 v. tr. [LC] Llevar (el pèl, el borrissol, etc.), amb un raor. 

dula 
1 f. [LC] [AGR] Ramat que es fa reunint els caps de bestiar de diferents cases i que un sol pastor, pagat per tothom, treu a pasturar. 

 He vist, del far estant, les grans tempestes,

quan els cels, de nit,

envegen els inferns

i obscens cadàvers somnien cuixes d’àngels.

He vist la carn

mossegada dels peixos

del naufragi

mentre les dones, lluny, sota els vells ciris,

resaven amb inútil pressa.

I he obert la fosca

espessa del teu cos

i a la casa de l’Amo he trobat redòs

i companys; però a les nits malsomniï

un lent cruixir de vaixells morts

dins la fondària

i veig arcàngels, amb cap de serp,

que estufen llurs plomatges

impúdicament

i em despert sovint, amb gran espant,

sota l’esguard irat

                                               de la bèstia en discòrdia.

 

ANDREU VIDAL, “Necròpsia”, dins “Obra poètica i altres escrits”, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2008.

 La identitat és el resultat d’una doble reflexió: la reflexió i l’observació de l’individu sobre el seu propi ser ell mateix i la reflexió i l’observació de l’individu sobre com els altres reconeixen aquest ser ell mateix.

ERIK ERIKSON

les denou estacions

 

Per què fou la vista

confinada a la tendra esfera dels ulls?

Tan indefensa i fàcil d’apagar,

i no, com el tacte, difosa per tots els membres

per tal que pogués mirar a voluntat a través de cada porus?

JOHN MILTON

                Cada cosa al seu lloc

                               i cada lloc dins la seva cosa.

 

Passejàvem pels glevers blaus

els nostres cossos d’esponja, esguardàvem,

embasardits, les nostres mans aspres

convertint-se en cruel diamant, i agonitzàvem,

amb un xiscle debilíssim,

                               com estels.

Les larves de nigul

                               reposaven

                               dins la fondària aquàtica,

                               i les escumes ignotes, vastes,

                               mormolaven convulses l’antiga sentència:

                               «Llepa

                               amb lascívia les branques polsoses

                               de l’arbre dels ciris, l’arbre

                               de la mort i els morts.»

Les cigonyes portaven

eines tallants

suspeses del bec, volaven

en formació exacta,

                               triangular…

                               Quin era el seu rumb i el seu destí?

                               Quin enyor pàl·lid les conduïa?

                Farem una llarga voltera

per tal de no creuar-nos

                               amb els innocents; emperò, malgrat tot,

                               els nostres ulls

                               fosos regalimaran

                               i ens embrutaran el pit

i l’esquena, i la nostra mà, més cansada que vella,

continuarà podrint-se

                               i trement,

com bèstia morent, perduda

entre les tàvegues del so i el silenci.

                Ara, agafa el feixuc

                               didal d’argent

i sargi’m tots els porus; el meu sexe té la talla

dels teus llavis

i el temps és una farsa.

 

ANDREU VIDAL, “Llibre de les virtuts”, dins “Obra poètica i altres escrits”, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2008.

 

Escolteu-me perquè soc algú. I sobretot

no em confongueu amb ningú.

F. NIETZSCHE

Imperceptiblement

heu anat transmutant

conformitat, submissió, penediment…

―tots aquells termes que han perdut poder―,

en abdicació del jo

per escamotejar-ne el sofriment,

i, de tan íntima defecció,

n’heu fet objecció al desig de designar,

que ens escindeix esquinçadorament

del gran anonimat de ser:

tot per sotmetre’ns aquest cop al Tot,

un Tot on amagueu els déus.

 

Però, a pesar de persistir en l’engany

d’un destí transcendent

per prendre els cors intimidats pel temps,

teniu la veritat,

perquè emmudint ―és cert―

podria fer callar

la dolorosa saviesa de la mort:

tota l’abrupta consciència d’inquietud

amb què em traspassa mortalment

la noció de desenllaç.

 

I amb tot m’estimo més

la lliure voluntat de dir, tot i el dolor.

¡Tot el dolor!

 

Aquesta humana subjecció de la veu,

que anomenant m’atrapa en mi,

que em deixa apart i alhora em fa saber

que hauria pogut ser indistint.

 

M’estimo més, molt més,

la solitària possessió dels noms.

 

CARLES CAMPS MUNDÓ, “Llibre de les al·lusions”, Cafè Central i Eumo Editorial, Vic, 2004.

 

Llantió d’un migrat exaltament,

dèbil flama fonent-se dins de mi,

un turmentós amor suara absent

duia de nou mon cor a mal morir.

 

Mes, com l’orb infeliç ―orb de naixença―

que per primera volta

badés els ulls al cel,

en una nit de claredat intensa,

l’encís al seny, la voluntat resolta,

tot jo m’obria a un infinit anhel

i sadollats restaren cor i pensa

de la pura lluïssor d’un alt estel.

 

Ah, des d’aquell instant,

que estimo beneït,

quin trasbals saludable a l’esperit!

Solitari, vagant

sota el dosser florit

―sota un dosser d’estels atapeït―,

tot jo em sento radiant

de la gran llum que es fa en la meva nit.

 

JOSEP BURGAS, “Florida d’estels”, Llibreria Bonavia, Barcelona, 1927.

 La idea estètica és el contrari d’una idea racional. Aquesta és un concepte al qual no s’adequa cap intuïció; aquella, una intuïció a la qual no s’adequa cap concepte.

ANTONI MARÍ

 Un moment, qui m’ho explica? Qui declara

en aquesta sala de les aranyes i els ecos?

Qui espera el resultat de tants sospirs? Qui no diu

que la satisfacció consisteix en l’experiència

de l’incomplet? És un somni o un suplici

haver de comprovar que enlloc ni mai

no hi ha final, sinó un altre

final, sempre abans de l’últim? Com més camí

de no arribar al punt exacte

de la voluntat, plaer dels déus

embriacs. Perquè el perfecte i l’imperfecte

basteixen un mateix edifici, eleven

les parets mestres de l’oscil·lació, i què és

que no sigui mil vegades

erroni? Aquesta gent,

tota aquesta gent minúscula i premuda,

no és pas bona ni dolenta, són partícules, deliris

d’un temps granulós, són dos quarts de sis

dos quarts de set, de vuit, de nou, però també

la una en punt, la xifra esfèrica que pon l’ou

sa i indivisible, en què el rovell és

cèntric i lliscós, com ara Déu, com ara tu.

 

MÀRIUS SAMPERE, “L’esfera insomne”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2015.

 Donaria una dent per mossegar més vida,

donaria una mà per ser molt més aquí.

Donaria mig cos per un pam d’existència,

donaria el que fos per no saber que visc.

Donaria la pau per ser com una pedra

adormida al llindar d’un instant infinit.

La vida a l’altre món també la donaria

per augmentar el cabal de la que tenc aquí.

Donaria la sang per trobar una paraula

davant la qual ningú pogués passar de llis.

Per sobreviure-ho tot, ara oferesc la vida

per un vers esclarit que em sobrevisqui a mi.

 

MIQUEL ÀNGEL RIERA, “El pis de la badia”, Editorial Columna, Barcelona, 1992.

 Una fotografia és estàtica perquè ha aturat el temps. Un dibuix o una pintura són estàtics perquè contenen el temps. 

JOHN BERGER