les cares noves

Si tu, que has envellit, et mories primer,

ni la catalpa ni el til·ler fragant

oirien els meus peus vius, ni jo trepitjaria

on forjàrem allò que el Temps romprà amb les dents.

Representin les cares noves els enganys que desitgin

a les velles cambres; la nit pot pesar més que el dia,

encara les nostres ombres divaguen pel jardí arenat,

semblen els qui són vius més indefinits que no elles.

W. B. YEATS, “Trenta-quatre poemes”, trad.: Marià Villangómez, Edicions dels Quaderns Crena, Barcelona, 1983

catalpa 
f. [AGA] [BOS] Arbre caducifoli de la família de les bignoniàcies, de grans fulles cordiformes, acuminades i verticil·lades, d’olor fètida, flors en grans panícules, blanques amb taques grogues, i fruit en càpsula molt llarga i prima, originari d’Amèrica del Nord i plantat com a ornamental (Catalpa bignonioides)

mozart

                Enduts d’un ritme fàcil i profund

també els nostres compassos voldrien, un a un,

                               volar i somriure.

També la nostra llei és una gràcia ardent,

                ala d’un ordre en moviment,

                               ràpida, lliure…

Potser la nostra vida sigui un mal instrument,

                               però és música, viure!

MÀRIUS TORRES, “Poesies de Màrius Torres”, Pagès editors, Lleida, 2010

Direm que el que es recomana són invisibilitats intermèdies… Què és el que ha de quedar amagat, sense posició visible? El més important. Quina ha de ser la part visible? La que porti al lector a fer més coses.

GONÇALO M. TABARES

Et dec, amic, una resposta a la conversa ajornada,

interrompuda per l’esfereïdor silenci, pel llamp que estroncà

sense visible límit la veu i les paraules.

I no s’atura el temps? I no emmudeix el vent quan els mots callen?

Quin espai acull els pensaments si es perden les imatges?

Si un vers pogués recuperar el fil trencat del teu vital somriure,

deturar les ombres que, inclements, esborren les més clares

línies del teu esguard, vívid encara? El verb sense paranys,

la teva aposta.

Et dec una resposta, amic, que el temps deturi,

perquè el destí no és just. Potser tan sols refer els records

ens redimeixi.

ZORAIDA BURGOS, “Absolc el temps”, dins “Convivència d’aigües. Obra poètica”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2017.

l'arquer

De l’úter va emergir la fletxa abans que tu.

L’arc s’esperava sota el llit, i encara

no ho sabies. Et calia creure

que habitaves el punt més vellutat

de l’univers que no deixaries mai.

Però de seguida t’enderroques.

Des de llavors vius aferrat a una mà

de gel que et promet l’encert directe al centre,

entre penombra i èxtasi dominat pel desfici

de fregar-lo amb un dit i que s’esmunyi.

Aprens que la llar no ets tu ni el pare

de cendra ni l’efímera carícia de l’àvia

ni el bes indecís de la mare

ni la mestra escorredissa que t’ofrenen

petites mossegades de tendresa.

Ja saps que arc i fletxa vénen sempre junts

i que al centre de la diana hi ha la flor obesa

de la por, un clavell decapitat.

Ets l’arqueòleg extraviat que insisteix

a recolzar-se sobre murs de maons

de palla esmorteïda; l’ocell que es llença en espiral

cap a la seva tomba cavada, acorat dia rere dia

per la fulla impietosa de la desesperança.

Que la llar té un xiprer al fons dels ulls,

també ho has de saber.

I malgrat el desig imperant de cosir-te la boca

i no suplicar-la mai més, vius

amb la dolça companyia de l’engany

que, de tant que apuntes i dispares,

potser un dia la fletxa no es desvia

i les runes sedimentades sota la pell s’esporguen.

On és la vella diana de la llar, això tampoc

no ho saps. Potser només viu

entre poemes, és al cercle incessant

de les idees que ens enlairen.

És la tortura aurífica de la cerca.

ANNA GAS, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

sirenes que peixen el món

El to fangós d’una veu cansada

tan sols l’escolta el mar.

Exordi de cames amfíbies

del neguit de qui respira i troba brànquies

embussades per la sorra que s’hi escola

i cobreix

pam a pam

un cos nuu nu i gèlid llefiscós

de faringe feta d’algues que li trenen

la columna

i la sostenen i caminen

peus d’anemone marina

que fan cabotatge encabotats

en petits núvols d’escuma

i cabells com perfums de mar

(ara ferum de peix de llotja).

Piscifactories

de cria intensiva

de sirenes desgastades

fetes hidra d’aigua dolça i estancada,

apeixades i afartades

d’esquers, hams i lluites vanes,

violades,

soterrades,

fetes pòlip simbiont

de la llum, la xarxa i la nansa

que tan sols el mar travessa, mulla i salva.

LAIA MALDONADO, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

promesa

En un apartat racó de la Ment,

començo a deslligar-me.

Es despullen els discursos que carrego.

Els cremo.

Jo seré la Mare d’una gran nostàlgia.

No en quedarà ni rastre,

de la meva arquitectura.

És moment d’enderrocar la Pa(ra)ula

que ja no era

feta per nosaltres:

tot esdevindrà runa.

Cremo la faula,

vull eliminar fins la cendra del meu llenguatge,

arribar al buit,

tocar fons

                                com et vaig prometre.

PAULA S. PIEDAD, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

Volia l’última paraula,

li fou donada l’única resposta:

hauràs d’abandonar sobre els fogons

les menges mig guisades

i el got mig ple damunt la taula.

L’atzar, que enceta i clou la voluntat,

fa via amb peus lleugers al teu encontre

i empeny, inexorable,

les lletres del silenci.

Si saps dir prou quan calgui,

la pietat apagarà el discurs,

la pressa de la seva arribada,

i al nucli dur de l’espiral on tot comença en un no res i mor

disfressarà tot el no res que amagues

i el buit d’on has vingut per no anar enlloc.

Potser.

FRANCESC GARRIGA, “Ragtime”, Labreuedicions,  Barcelona, 2011

L’art és la infantesa. És ignorar que el món ja existia i crear-ne un.

RAINER MARIA RILKE

cant de Xhèlua

De foc era ma boca,

i mes flautes, de gel.

Dintre ma por vivia,

segellat per la força.

Els meus peus calcigaven diàlegs d’astres i brins.

Sota ombres de falcons el meu cor s’adormia.

La teva faç vaig veure,

on tanta llum cantava.

El meu esguard corria

cercant ton gest de branca.

Vaig saber que les pedres empinades dels déus

eren somni de mort damunt segles de tórtores.

Mon odi s’estimbava

cap a ta veu de sembres.

La innocència duia

màscares de rosada.

Cada nit combatien els vells àugurs i el vent.

I a ma fona pesaven els besos i l’Estrella.

Vaig rebre la Paraula

amb la llum de l’aurora,

vaig fugir de les llances,

vaig besar la meva ombra.

En arribar, vestit de tendresa i Muntanya,

tu vares escollir ma soledat nafrada.

Profeta de Tonàtiuh,

blanc herald dels teus cims,

per tu canten les planes

i es despullen les aigües.

Dónes un cos a l’ànima i un anhel a la forma.

Ton silenci contesta el coral de les frondes.

Quan el teu nom invoco,

tots els meus pensaments

floten com llargues barques

damunt la correntia,

i, amb els ulls aclucats, veig alçar-se en ton ànima

radiant veritats parides vora l’aigua.

Oh, germà del misteri,

pare de l’alegria,

llavis solars s’acosten

al cercle de ta fímbria!

Estimant el real, pregoneses corones;

l’invisible ressona en la fonda cargola.

Per ta esperança pujo,

pel teu plany descendeixo.

Sóc com efímer vesc

del teu arbre infinit.

Eternitat i temps són els caps del teu nus,

i la terra, cantant-la, en visió trasmudes.

No sóc de l’esperit

la més alta bandada,

sinó el més pur deixeble,

la llavor soterrada.

Quan en els teus retorns immensament t’adormis,

humil jo vetllaré tes enceses memòries.

AGUSTÍ BARTRA, “Quetzalcòatl”, El Observador, Barcelona, 1991

Xhèlua és deixeble de Quetzalcòaltl, rei i sacerdot tolteca.

fímbria 3 f. [BO] En bot., marge o part d’un òrgan dividit en segments molt estrets.

incerta memòria

Sí, quan vingui un temps càlid, que no escau a la fi

de l’any, ja a l’any vinent en tardania,

i el garbí, que duu l’olor de la pluja i l’estiu,

a les grans branques prengui les fulles moribundes,

i tu pel Friedrichstrasse, a la vesprada,

o tu a París, al moll batut pel vent,

agiteu davant vostre fulles seques, amb uns

pensaments que canvien, talment els núvols grisos,

no sabríeu per què, tot d’una, la dolcesa

us omple el cor, o als ulls us vénen llàgrimes.

Sereu dins un vent càlid, com de juny, i entre fulles

caient. «Quan fou així?», direu i «Qui m’acompanyava?»

No en tindreu cap record i us hi estareu, sentint,

el vent al coll, el vent damunt les mànigues.

Olor d’herba o de fulles mortes d’algun jardí

sentireu. Amb ulls closos, direu: «Amb qui? I on era?»

ARCHIBALD MACLEISH, “Poemes d’Archibald Macleish”, trad.: Marià Manent, Edicions 62, Barcelona, 1981

Els poetes immadurs imiten; els poetes madurs roben; els mals poetes fan malbé allò que agafen, i els bons poetes ho converteixen en una cosa millor, o almenys en alguna cosa diferent. El bon poeta uneix allò robat en una totalitat de sentiment que és única, absolutament diferent d’alllò de què va ser extret; el mal poeta ho converteix en quelcom que no té cohesió.

T.S. ELIOT

trèmula llum, olor de vinyes

Trèmula llum, olor de vinyes, flabiol

d’un rossinyol ardent, que es lamenta i oblida.

Casta entre els arbres, com una verge adormida,

una línia de blats ondula en el pujol.

Pur ocell de la nit, que l’estel esgarrifes

amb l’ànima sonora i plena de lament:

les roses mortes fan com pàl·lides catifes

on es perd, errabunda, la llum del pensament.

Vora el plor d’un estel hi ha el perfum d’una rosa

silenciosa i tímida, sota un cel massa pur.

Et donà més aroma aquest plor de l’atzur,

oh casta melangia de l’ànima reclosa!

I, mentre sobre el pit de cada Primavera

ton plor serà immortal, pur ocell de la nit,

morirà imperceptible el meu plany, esvaït

vora un doll de perfum, oh ma rosa lleugera!

MARIÀ MANENT, “Poesia completa”, Edicions 62, Barcelona, 2013

Remor de cops d’aixada, no la sents?

Rere les altes tanques de paret.

Sense repòs, però molt lentament,

enllà de la cleda contínua del temps.

Arrencaven els ceps, han cremat els sarments,

damunt la terra bona s’estenia l’erm.

Pel serpent del rial arrosseguem

passos neguitosos d’aquests peus de vell.

La saviesa clamava al guaret,

a les canyes seques que movia el vent:

«Contempla’t en mi com esdevens

aconseguida mort de tu mateix.»

Ajupits en l’ombra, caven comparets

a les despullades vinyes de l’hivern.

No hi ha llum per tota la buidor del cel.

Només uns cops d’aixada al fons del fred.

SALVADOR ESPRIU, “Llibre de Sinera”, Edicions 62, Barcelona, 1983

Els tres primers versos són decasíl·labs, amb accents a les síl·labes parells. El quart vers és dodecasíl·lab, amb accent forçat a la sisena (cledá). En venen després dos més i un decasíl·lab. El vuitè vers, no el tinc clar quant a mètrica: sembla que hagi de ser un decasíl·lab amb cesura, però m’estranya en el context de versos sense cesura. Encara m’estranya més l’onzè vers, que té nou síl·labes. La resta de versos responen a algun dels models comentats.

Tots els versos són masculins i la rima és assonant  (amb la vocal e, la preferida d’en Pedrals).

plany de maragdes

Ja he plorat i ara vull cantar

el temps desfet que he ben perdut xisclant.

Tot m’apareix com si al cant distant

hi hagués deixat la sal que fa bo el pa.

Si algú em pregunta quan, diré: enlloc;

si algú em demana on, diré que mai…

Em faré el foll, car no vull l’esplai

de la tristor que em glaça perquè és foc.

Tan sols jo sé que algú em feia plorar

i jo ho volia fer. Quin dolç engany!

─pensar que és falsa l’excusa d’amar!

Sento la música: neix d’un cel clar,

d’una nit màgica que em vol el plany

i ara ja sé la clau: plorar és cantar.

JOAN BARCELÓ, “Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa”, Pagès editors, Lleida, 1998

Miguel Poveda canta en l'àlbum "Desglaç" (Discmedi, 2005) aquest poema de Joan Barceló.