Vull escriure l’exemple dels prohibidors.

Necessit deixar escrit el nom de tots aquells

que han assolit la jerarquia de poder dir no

amb l’arrogància infinita del que està i es veu

tan segur del seu gest com de la data exacta

de naixença de la Veritat: la pròpia.

Contemplau-los la cara: tenen

la fesomia cruiada pel cansament terrible

de tant passar-nos la poderosa mà pel nostre llom indigne

tot cercant la turgència del tumoret o pàlpit

d’un nou encuny

o una rebel afecció de l’ànim

que cal, en justa humanitat, socórrer

amb el tractament d’una generosa dosi

d’unitats d’interdiccions a dojo

receptada per pur miracle a temps.

No hem de témer

els meandres esquerps que la nostra saba

té per vici signar

entossudida a perseguir l’errada

que, amb un senzill descuit,

ens deixaria corc per tota la bastimenta

i els documents creuats amb un segell vermell,

irremeiablement ensopegats ja de per vida.

No dormen: ells vigilen,

fets una mena d’immens embolcall de mare

que la boca ens protegís dels aires

nocius i també dels mals

esperits,

i ens adrecem a temps,

amb l’elegant estil del que mana i calla,

les geperudeses del nostre tarannà

tot sovint nervat

cap a noves llums que són talment ombres.

Per la seva gràcia,

no cal fer esforç

de voler,

ni pensar,

ni sentir:

ells ho fan en lloc nostre

i, quan sia l’hora, ens retallaran

amb un so esmolat com una mordala

tot l’excés de camp que ara ens anuega

i ens esfereeix amb la recordança

d’aquell vell exemple

dels aperduats.

No debades, us dic,

voldria deixar escrit

el nom,

el cognom

i el malnom

d’aquells que han admès l’ofici

tan assenyalat

de conrear el prohibir

su ran nosaltres.

MIQUEL ÀNGEL RIERA, “Paràbola i clam de la cosa humana”, dins “Tots els poemes”, Edicions 62, Barcelona, 1985.

infantesa

Quan feia molt de temps del temps,

va venir-me la infantesa. No

és cap trencaclosques, és la pura

veritat: el temps comença quan el temps

s’acaba. Jo, l’ingenu, no ho sabia,

estava content, jugava al que fos; els entesos

en diuen felicitat, del temps

que fa flor. En canvi

és la flor que es desfulla.

Tenia por ―el nen és fet de por

i de petons―. Trenta mil coses

rajaven del cel immutable, un mica

de tot, una mica de res, una mica de nom,

una muntanya de preguntes, i els somriures

misteriosos de la son i de la mare.

MÀRIUS SAMPERE, “L’escala de cargol”, Viena Edicions, Barcelona, 2014.

Cal preferir sempre un impossible versemblant a un possible que no convenç.

ARISTÒTIL

East Coker (fragment)

¿Què fan les darreries de novembre

amb el trastorn primaveral i els éssers

que duu l’estiu calent, i les campànules

de l’hivern sota el peu cargolant-se

i, mirant massa amunt, la malva-rosa

roja en el gris, i, malmeses, tardanes,

les roses amb el pes de la primera neu?

El tro, giravoltant amb les estrelles,

impulsa els carros triomfals que passen,

desplegats, en les guerres dels estels:

El Sol i Escorpió lluiten fins que ve l’hora

de pondre’s Sol i Lluna,

i ploren els cometes i fugen les Leònides,

cercant enllà del cel i les planures,

rodant pel vòrtex que durà aquest món

al foc voraç que crema

abans que regni el caputxó de glaç.

T. S. ELLIOT, dins “El gran vent i les heures”, versions de l’anglès de Marià Manent, Editorial Laertes, 2a edició, Barcelona, 1983.

Què fa el tardà novembre

amb el desgavell de la primavera

i les bestioles de la calda estival,

i les campànules sota els peus cargolant-se

i les malves reials que apunten massa amunt

vermelles en el gris i s’aclofen

roses tardanes plenes de neu primerenca?

El tro redoblat pels estels rodolants

fingeix carros triomfals

desplegats en guerres de constel·lacions

Escorpió combat contra el Sol

fins que el Sol i la Lluna es ponen

ploren els cometes i volen els Leònides

cacen cels i planes

arremolinats pel vòrtex que engolirà

el món cap a aquest foc destructor

que crema just abans del regnat dels casquets glacials.

T. S. ELLIOT, “Quatre quartets”, Trad.: Àlex Susanna, Viena Edicions, Barcelona, 2010.

vòrtex 
1 m. [FIF] Remolí que és format en una massa de fluid animada d’un ràpid moviment de rotació que tendeix a formar un buit en el seu centre, com el que es produeix en buidar un recipient per un orifici situat al seu fons. 

després

Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,

i les fulloles del maig, brillants i fresques de saba,

batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:

                «D’aquestes coses bé prou s’adonava»?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,

algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia

damunt l’arç ventejat, pensarà algú: «Ell bé prou

                que l’hauria vist gairebé cada dia!»

Si el traspàs fos al cor d’una nit negra, amb un aire calent,

quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,

«Perquè ningú no els fes mal prou posà força esment,

                i ara ja és mort», dirà algú, tal vegada.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant

la gran celístia d’hivern, que fa la nit ampla i pia,

pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:

                «Aquests misteris bé prou que els sabia!»

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,

quan el vent trenca aquell so lent, i penseu que s’acaba,

però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:

«Si ara no ho sent, d’aquestes coses bé prou s’adonava»?

THOMAS HARDY, dins “El gran vent i les heures”, versions de l’anglès de Marià Manent, Editorial Laertes, 2a edició, Barcelona, 1983.

DESPRÉS

Quan el present hagi passat el forroll a la porta falsa, darrera el meu trèmul sojorn,

i el mes de maig agiti les seves fulles verdes i alegres talment ales,

subtils com seda adés fiblada, ¿diran els veïns: «Era un home

que solia adonar-se de coses com aquestes»?

Si és al capvespre, quan, com un callat llambreig de la parpella,

ve el falcó nocturn travessant les ombres per posar-se

en l’arç de l’altiplà vinclat pel vent, qui ho vegi pensarà:

«Devia ser això, per a ell, un espectacle conegut».

Si fineixo durant una nit fosca i càlida, amb papallons nocturns,

quan l’eriçó nocturn viatja pel la prada, algú pot dir:

«Lluità perquè ningú fes mal a aquestes criatures innocents,

però poc pogué afavorir-les; i ara ja se n’ha anat».

Si quan, en sentir que per fi he descansat, es queden a la porta

contemplant aquest cel ple d’estels de l’hivern,

¿s’aixecarà aquest pensament en els que no em veuran mai més a la cara:

«Era un home que prou considerava aquests misteris»?

¿I algú dirà quan toqui la campana per mi dins la tenebra,

i una brisa que creui posi una pausa als seus engronsaments,

fins que tornin de nou, com si fossin el clam d’una nova campana:

«Ara no ho sent, però podria fer cabal d’aquestes coses»?

THOMAS HARDY, “Vint-i-un poemes”, trad.: Marià Villangómez, Editorial Columna, Barcelona, 1988.

En mi s’uneixen els dos sexes,

claror i enigma.

El bé i el mal en mi es confonen

i es necessiten.

Odi i amor són els qui engendren,

perquè s’estimen i es detesten.

I vida i mort són aparences.

Estima més, si pots.

Odia més, si vols.

Fes bé, fes mal;

l’un va per l’altre.

Fes més de bé, fes més de mal,

fes el que vulguis, però més.

L’excés és el que compta.

Tot és contrari a si mateix

ans que contrari a un altre.

Tot neix quan mor i mor quan neix

en aquest espectacle.

Els sexes no es penetren,

tampoc no se separen,

estan units d’arrel

per alguna altra banda.

Què és masculí? Què és femení?

Tot és igual i tot distint.

Si ho endevines tot en mi

farem un pacte.

Mira que tendre sóc i fi

per una banda,

i que ferotge i angulós

per aquesta altra.

Qui mou la guerra entre tots dos?

El que ens uneix i el que ens separa.

M’estimo a mi perquè sóc jo;

l’altre també l’estimo així.

Joia i dolor són simulacres.

Seny i follia demà es casen.

Occiràs els teus pares, els fills devoraràs:

ells et roben la força i són el teu secret.

Seràs fill dels teus fills i els pares pariràs.

Naixeràs aleshores, si vols, de tu mateix.

En mi s’uneixen els dos sexes,

claror d’enigma.

El bé i el mal en mi es confonen

i es necessiten.

Odi i amor són els qui engendren

perquè s’estimen i es detesten.

I vida i mort són aparences.

JOSEP PALAU I FABRE, “Les veus del ventríloc”, Edicions Proa, Barcelona, 2001.

noguera centenària

La fulla cau de molt amunt

i cau amb assuaujada lentitud

quan el vent va a buscar-la,

li diu anem, és l’hora,

l’empeny fora del sobreàtic humit.

Em pregunto si també deu contemplar

la vida condensada en pocs segons:

una pel·lícula ràpida

atapeïda d’ocells i larves,

la primera empenta de la clorofil·la

i el salm monòton de les vespes

que tornen a casa

carregades d’electricitat.

Potser

el gest fariseu de l’ortiga

i el baf melós de les baies ruixades

pel xàfec de cap al tard.

Qui sap si la fulla

deu evocar tot això

abans d’arribar al pol sud

de les hores

i ingressar en la boca

tediosament oberta

de les criatures del subsòl.

GEMMA GORGA, “Mur”, Editorial Meteora, Barcelona, 2015.

Tots ens avesam a la mancança, pocs,

però, solen reeixir a les nafres,

i menys aquells que, veient-les supurar,

cobren, tanmateix, del compte un quocient

de força que els guareix.

Em llev, i a les finestres les meves mans

s’obren com magnòlies de la mar,

i prenen dels jardins olors, gotes d’aigua,

cants de tudons, larves, paraules,

i, amb aquesta nutrició desperten,

ballen amb mals averanys

i viuen amb mi amb gest sobtat.

HILARI DE CARA, “Refraccions”, Edicions Proa, Barcelona, 2015.

Cal valorar la poesia no pas per la seva veritat, sinó per la seva veracitat.

JOSEP PALAU I FABRE

cent segles després de les dues natures de les coses

Quan veu una pedra,

el poeta sap que la pot

fondre a mossegades, que

pot penetrar-la, fecundar-la

i donar nom a les noves

filles nascudes:

batejar és insultar.

Massa estona fa de

les noces entre les coses

i les paraules, i el seu divorci.

Res no sobreviu a la densitat

del canvi lent però íntim

d’aquest migdia que ens

arrossega al vinagre

tal i com fa el químic

amb tot el que més estima.

La sobrassada torna blanca

perquè va aprendre a imitar l’home

i vol morir en conseqüència

amb tot el que ha après i ha volgut ser.

Perquè en la delitosa ofrena del signe

el dolor de les coses ens regala,

pietós, el plaer de viure.

JAUME C. PONS ALORDA, “Cilici”, Editorial Moll, Palma (Mallorca), 2009.

Ja no em vull dir més. Dir ser jo

cansa molt, m’ho deixo. Però no

puc deixar-me enlloc, quedar-m’hi

quiet de mort, no puc. Em porto avall

en mi, en tots els líquids, els corrents

sanguinis, la saliva, la llàgrima,

l’orina, vagi on vagi

l’home moll, jo també.

Sóc el qui hi va. Només per anunciar-me

entro i surto

i m’hi quedo, aquí. M’ho exigeixen

els assistents a l’Acte.

MARIUS SAMPERE, “Altres presències”, Editorial Meteora, Barcelona, 2008

sonets d'agulla i fil

Sura el cos en l’arcbotant nocturn de l’ona,

i et despullo a poc a poc. I la geografia es fa sentit.

Ocell de pas, lliuro l’infern on la paraula em dona

retrobaments incerts, esclats, silenci per vestit.

Agulla hi poso, nus i didal: esmola’m la sageta!

Salvat tot l’univers en tu soc crucificat.

Per la nit de la tempesta cavalca la geneta,

tisores a les mans i el cabdell esbatanat.

Cuso el trau de molsa pura. Codicil·la

el cap la cova, olor de pins, secreta duna

que moguda per l’alè sembla una anguila

buscant l’esguard humit, les pedres una

a una, on transformar el cos que el temps li fila.

Tasto l’espai, el buit. Dins la llum, la lluna.

JAUME PONT, “Els vels de l’eclipsi”, Edicions 62, Barcelona, 1980

Un poema comença amb plaer i acaba amb saviesa.

ROBERT FROST

tres haikus de Sarsanedas

Fulla sense arbre

des de sempre acollida

al si de l’ombra.

Dins cada sitja

envelleix la llum blanca;

cal que maduri.

Petons d’un vespre

al racó de l’escala:

són teus per sempre.

JORDI SARSANEDAS, “Color de pluja”, Pont del Petroli Poesia, Badalona, 2014.

meitat de la vida

MEITAT DE LA VIDA

Amb grogues peres penja

i plena d’englantines

la terra en el llac,

oh cignes graciosos,

i èbria de besos

capbusseu la testa

dins l’àigua santament sòbria.

Ai de mi, ¿d’on trauré,

quan sigui hivern, les flors, i d’on

l’esclat del sol

i l’ombra de la terra?

Els murs s’estan

callats i freds, en el vent

cruixen les banderes.

CARLES RIBA, “Versions de Hölderlin”, Edicions 62, Barcelona, 1971.


VARIACIÓ DE HÖLDERLIN

No cruixen en el vent els heràldics penells

ni amb peres grogues penja

la terra en el mirall

que en verd copia el sol.

Prescindeixo dels cignes.

Oh, quan vindrà l’hivern, trauré les flors i l’ombra

de l’adormida terra

de dins els meus ulls fèrtils

i ensenyaré al garbí

la cançó de bressol

per al dolor de l’home!

Pregunto al mur: ¿però qui viu el temps:

l’aigua que fuig o bé

la ferida que resta?

L’autumne ha començat

fiblant l’acàcia!

AGUSTÍ BARTRA, “Els himnes”, Edicions Proa, Barcelona, 1974.