dimarts, 16 de juny del 2020

brida


A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
―i ningú no ho sabria―
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
A la fira dels Folls
jo hi aniria,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

MARIA MERCÈ MARÇAL, “Bruixa de dol”, Edicions del Mall, Barcelona, 1979.

diumenge, 7 de juny del 2020

el poeta

Aquí us convoco, formes del món i de la vida,
per tal que esdevingueu reals de poesia
en la necessitat del dolor i de la joia,
criatures nascudes del somni i de la ràfega,
marcades pel borboll i el zel de la memòria.
Vivent en l’acció, us perdo i us retrobo,
us acato i domino, complets en la tragèdia
de l’ànsia del temps que a la mort desemboca.
Sou aquí! Sou aquí! I jo m’acreixo: em trobo
en l’existir divers que em mana i se m’assembla.
Fills del gest i del batec de les humanes gèneres,
fills de la nit i el dia, no esgoteu el teatre
ni en el crit que us esquinça ni en la cançó que us alça:
el record us doblega amb els seus sacs de sorra.
Madureu en els actes de la metamorfosi
fins a la davallada de l’últim episodi:
pacte de les arrels i de la llum fecunda,
oh giravolts de l’ésser, màscares que confirmen,
cabrioles del cor i grans paranys del sexe!
I l’esperit visible, torre de mil finestres
voltada pels ocells dels anys i la fretura.
Si tot crepuscle cau, tota aurora s’alzina
i el vent és el profeta aprovador dels astres,
mentre les sangs, les sangs murmuren les ofrenes…
Us duu un destí. Un astre… Teniu una arribada
de fruita inexorable: gruix, dolcesa i esfera,
i després la clivella, l’esclat, el retorn cíclic
a l’exacta llavor…
Jo sóc un personatge de veu i de constància.
Jo sóc, i sóc, i sóc, perquè entre tots vosaltres
heu arribat a fer-me en l’ànima i el somni,
i si us dono la vida, em doneu l’esperança.
Perquè he tingut esment del cant on brolla el mite,
mai no m’he convertit en el míser titella
que balla en una terra amb maligne somriure,
i he sabut fer un consol d’una clara finestra.
No m’embriaguen mai les estrofes de plata:
llesco con si fos pa la rosa col·lectiva…

AGUSTÍ BARTRA, “Rapsòdia d’Ahab”, Editorial Vosgos, Barcelona, 1976.

divendres, 5 de juny del 2020

matinada


El sents, el gust de matinada aquest matí?
És un gust d’herba i de taronja,
com els jardins de faula
que estan dormint encara embalsamats
en la nostra memòria de quan érem petits.
El teu gest rialler
aireja l’ombra oscil·lant del salze,
i tu, sense adonar-te’n, signes
les distants ondulacions de les muntanyes
que el vent embardissat vela d’atzur.
Però el teu dolç braó potser al·ludeix
a l’alè de neu que ens envien
els països que amaga el sol,
en les llunyanies glaçades.
No canta cap ocell,
i som tan feliços!
Es transparenta una espurna del cor del palet
que, sense desprendre’s, fa esllavissar-se el teu pas,
i mentrestant a l’herba absorta
circula i tremola tot d’una
l’alè que hi dormia.
Sents? Aquesta és la veu
que no percep l’orella,
sinó només el sobresalt del teu silenci
abandonat al somni celeste de la música.
Aquest és el matí
que té el color del meu calfred.
I ja amb paraules innocents
vaig com palpant
els fugitius contactes d’aquests moments amb el cel,
com tantes altres salutacions d’amor
a la felicitat silenciosa
emmirallada al cercle del nostre horitzó.

ARTURO ONOFRI, dins de “Miralls. Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep Porter Editor, Barcelona, 1955.

dimecres, 3 de juny del 2020

Escrivia silencis, nits; anotava l’inexpressable. Fixava vertígens.

ARTHUR RIMBAUD

dimecres, 27 de maig del 2020

el cometa-frac

Jo vivia fa molt molt temps
en un espai
completament ple de llum:
hi lluïen ben bé tots els àtoms plegats.
I allà vingué de sobte
un sol tot negre,
que enviava raigs negres
a través del reialme de la llum.
Els raigs negres eren freds
i refrescaven el meu cos ardent,
que, com es pot suposar,
no es componia de matèries grasses.
Llavors es va trencar aquella llum negra
―que tenia virtuts especials―
en el meu cos ardent, talment
que em va sortir una cua,
i aquesta cua es dividí
més o menys com aquelles peces llargues
que de sota les mans
dels acurats sastres es formen.
Jo vaig ser en aquell vell vell temps
un cometa-frac.
I a la nostra Terra
¿no es podrien encara fer visibles
cometes en forma de frac?

PAUL SHEERBART, dins de “Miralls. Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep Porter Editor, Barcelona, 1955.

dijous, 14 de maig del 2020

versos daurats


Tot és sensible.
PITÀGORAS


Home, ¿et creus, només tu, dotat de pensament
en 'quest món on la vida esclata en tota cosa?
De les forces que tens ta llibertat disposa,
però dels teus consells l’univers és absent.

Considera en la bèstia un esperit faent;
cada flor és a l’espai una ànima desclosa;
un misteri d’amar dins el metall reposa:
“tot és sensible!” i tot damunt teu és potent.

Tem en la paret cega un esguard que t’espia;
àdhuc a la matèria un verb és vinculat:
no sotmetis mai res a utilitat impia!

Tot ésser té un reflex de la divinitat,
i, com un ull naixent velat per les palpebres,
una llum s’obre pas de sota les tenebres.

GÉRARD DE NERVAL, dins de “Miralls. Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep Porter Editor, Barcelona, 1955.

diumenge, 3 de maig del 2020


M’abeuro en la cara per mirar-me.

Des de sempre la ferida del record com una esperança inevitable.

Aigua de foc.

En tu madura el fervor de la llum i la crispació de la nit, l’instant de l’arbre i el silenci dels deserts.

Soc una herba dels teus ulls.

L’alba és plena de mans i els miralls repeteixen totes les aigües.

Una veu cerca la boca que la inventi.

LLUÍS SOLÀ, “L’herba dels ulls”, dins “De veu en veu. Obra poètica I”, Editorial Proa, Barcelona, 2001.

La poesia és en essència un acte de reflexió, un rebuig a acontentar-se amb les interjeccions de l’emoció a fi de comprendre la naturalesa d’allò que s’ha sentit.

W.H.AUDEN

dijous, 23 d’abril del 2020


Vull escriure l’exemple dels prohibidors.
Necessit deixar escrit el nom de tots aquells
que han assolit la jerarquia de poder dir no
amb l’arrogància infinita del que està i es veu
tan segur del seu gest com de la data exacta
de naixença de la Veritat: la pròpia.
Contemplau-los la cara: tenen
la fesomia cruiada pel cansament terrible
de tant passar-nos la poderosa mà pel nostre llom indigne
tot cercant la turgència del tumoret o pàlpit
d’un nou encuny
o una rebel afecció de l’ànim
que cal, en justa humanitat, socórrer
amb el tractament d’una generosa dosi
d’unitats d’interdiccions a dojo
receptada per pur miracle a temps.
No hem de témer
els meandres esquerps que la nostra saba
té per vici signar
entossudida a perseguir l’errada
que, amb un senzill descuit,
ens deixaria corc per tota la bastimenta
i els documents creuats amb un segell vermell,
irremeiablement ensopegats ja de per vida.
No dormen: ells vigilen,
fets una mena d’immens embolcall de mare
que la boca ens protegís dels aires
nocius i també dels mals
esperits,
i ens adrecem a temps,
amb l’elegant estil del que mana i calla,
les geperudeses del nostre tarannà
tot sovint nervat
cap a noves llums que són talment ombres.
Per la seva gràcia,
no cal fer esforç
de voler,
ni pensar,
ni sentir:
ells ho fan en lloc nostre
i, quan sia l’hora, ens retallaran
amb un so esmolat com una mordala
tot l’excés de camp que ara ens anuega
i ens esfereeix amb la recordança
d’aquell vell exemple
dels aperduats.
No debades, us dic,
voldria deixar escrit
el nom,
el cognom
i el malnom
d’aquells que han admès l’ofici
tan assenyalat
de conrear el prohibir
su ran nosaltres.

MIQUEL ÀNGEL RIERA, “Paràbola i clam de la cosa humana”, dins Tots els poemes”, Edicions 62, Barcelona, 1985.

divendres, 17 d’abril del 2020

infantesa


Quan feia molt de temps del temps,
va venir-me la infantesa. No
és cap trencaclosques, és la pura
veritat: el temps comença quan el temps
s’acaba. Jo, l’ingenu, no ho sabia,
estava content, jugava al que fos; els entesos
en diuen felicitat, del temps
que fa flor. En canvi
és la flor que es desfulla.
Tenia por ―el nen és fet de por
i de petons―. Trenta mil coses
rajaven del cel immutable, un mica
de tot, una mica de res, una mica de nom,
una muntanya de preguntes, i els somriures
misteriosos de la son i de la mare.

MÀRIUS SAMPERE, “L’escala de cargol”, Viena Edicions, Barcelona, 2014.

divendres, 3 d’abril del 2020

Cal preferir sempre un impossible versemblant a un possible que no convenç.

ARISTÒTIL

East Coker (fragment)

¿Què fan les darreries de novembre
amb el trastorn primaveral i els éssers
que duu l’estiu calent, i les campànules
de l’hivern sota el peu cargolant-se
i, mirant massa amunt, la malva-rosa
roja en el gris, i, malmeses, tardanes,
les roses amb el pes de la primera neu?
El tro, giravoltant amb les estrelles,
impulsa els carros triomfals que passen,
desplegats, en les guerres dels estels:
El Sol i Escorpió lluiten fins que ve l’hora
de pondre’s Sol i Lluna,
i ploren els cometes i fugen les Leònides,
cercant enllà del cel i les planures,
rodant pel vòrtex que durà aquest món
al foc voraç que crema
abans que regni el caputxó de glaç.

T. S. ELLIOT, dins “El gran vent i les heures”, versions de l’anglès de Marià Manent, Editorial Laertes, 2a edició, Barcelona, 1983.

Què fa el tardà novembre
amb el desgavell de la primavera
i les bestioles de la calda estival,
i les campànules sota els peus cargolant-se
i les malves reials que apunten massa amunt
vermelles en el gris i s’aclofen
roses tardanes plenes de neu primerenca?
El tro redoblat pels estels rodolants
fingeix carros triomfals
desplegats en guerres de constel·lacions
Escorpió combat contra el Sol
fins que el Sol i la Lluna es ponen
ploren els cometes i volen els Leònides
cacen cels i planes
arremolinats pel vòrtex que engolirà
el món cap a aquest foc destructor
que crema just abans del regnat dels casquets glacials.


T. S. ELLIOT, “Quatre quartets”, Trad.: Àlex Susanna, Viena Edicions, Barcelona, 2010.


vòrtex 
m. [FIF] Remolí que és format en una massa de fluid animada d’un ràpid moviment de rotació que tendeix a formar un buit en el seu centre, com el que es produeix en buidar un recipient per un orifici situat al seu fons. 

divendres, 27 de març del 2020

després


Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles del maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
                «D’aquestes coses bé prou s’adonava»?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: «Ell bé prou
                que l’hauria vist gairebé cada dia!»

Si el traspàs fos al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
«Perquè ningú no els fes mal prou posà força esment,
                i ara ja és mort», dirà algú, tal vegada.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celístia d’hivern, que fa la nit ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
                «Aquests misteris bé prou que els sabia!»

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell so lent, i penseu que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
«Si ara no ho sent, d’aquestes coses bé prou s’adonava»?

THOMAS HARDY, dins “El gran vent i les heures”, versions de l’anglès de Marià Manent, Editorial Laertes, 2a edició, Barcelona, 1983.



Quan el present hagi passat el forroll a la porta falsa, darrera el meu trèmul sojorn,
i el mes de maig agiti les seves fulles verdes i alegres talment ales,
subtils com seda adés fiblada, ¿diran els veïns: «Era un home
que solia adonar-se de coses com aquestes»?

Si és al capvespre, quan, com un callat llambreig de la parpella,
ve el falcó nocturn travessant les ombres per posar-se
en l’arç de l’altiplà vinclat pel vent, qui ho vegi pensarà:
«Devia ser això, per a ell, un espectacle conegut».

Si fineixo durant una nit fosca i càlida, amb papallons nocturns,
quan l’eriçó nocturn viatja pel la prada, algú pot dir:
«Lluità perquè ningú fes mal a aquestes criatures innocents,
però poc pogué afavorir-les; i ara ja se n’ha anat».

Si quan, en sentir que per fi he descansat, es queden a la porta
contemplant aquest cel ple d’estels de l’hivern,
¿s’aixecarà aquest pensament en els que no em veuran mai més a la cara:
«Era un home que prou considerava aquests misteris»?

¿I algú dirà quan toqui la campana per mi dins la tenebra,
i una brisa que creui posi una pausa als seus engronsaments,
fins que tornin de nou, com si fossin el clam d’una nova campana:
«Ara no ho sent, però podria fer cabal d’aquestes coses»?

THOMAS HARDY, “Vint-i-un poemes”, trad.: Marià Villangómez, Editorial Columna, Barcelona, 1988.



dimarts, 24 de març del 2020


En mi s’uneixen els dos sexes,
claror i enigma.
El bé i el mal en mi es confonen
i es necessiten.
Odi i amor són els qui engendren,
perquè s’estimen i es detesten.
I vida i mort són aparences.

Estima més, si pots.
Odia més, si vols.
Fes bé, fes mal;
l’un va per l’altre.
Fes més de bé, fes més de mal,
fes el que vulguis, però més.
L’excés és el que compta.
Tot és contrari a si mateix
ans que contrari a un altre.
Tot neix quan mor i mor quan neix
en aquest espectacle.
Els sexes no es penetren,
tampoc no se separen,
estan units d’arrel
per alguna altra banda.
Què és masculí? Què és femení?
Tot és igual i tot distint.

Si ho endevines tot en mi
farem un pacte.
Mira que tendre sóc i fi
per una banda,
i que ferotge i angulós
per aquesta altra.
Qui mou la guerra entre tots dos?
El que ens uneix i el que ens separa.
M’estimo a mi perquè sóc jo;
l’altre també l’estimo així.
Joia i dolor són simulacres.
Seny i follia demà es casen.

Occiràs els teus pares, els fills devoraràs:
ells et roben la força i són el teu secret.
Seràs fill dels teus fills i els pares pariràs.
Naixeràs aleshores, si vols, de tu mateix.
En mi s’uneixen els dos sexes,
claror d’enigma.
El bé i el mal en mi es confonen
i es necessiten.
Odi i amor són els qui engendren
perquè s’estimen i es detesten.
I vida i mort són aparences.

JOSEP PALAU I FABRE, “Les veus del ventríloc”, Edicions Proa, Barcelona, 2001.

divendres, 13 de març del 2020

noguera centenària


La fulla cau de molt amunt
i cau amb assuaujada lentitud
quan el vent va a buscar-la,
li diu anem, és l’hora,
l’empeny fora del sobreàtic humit.

Em pregunto si també deu contemplar
la vida condensada en pocs segons:
una pel·lícula ràpida
atapeïda d’ocells i larves,
la primera empenta de la clorofil·la
i el salm monòton de les vespes
que tornen a casa
carregades d’electricitat.
Potser
el gest fariseu de l’ortiga
i el baf melós de les baies ruixades
pel xàfec de cap al tard.
Qui sap si la fulla
deu evocar tot això
abans d’arribar al pol sud
de les hores
i ingressar en la boca
tediosament oberta
de les criatures del subsòl.

GEMMA GORGA, “Mur”, Editorial Meteora, Barcelona, 2015.