diumenge, 16 d’agost del 2020

aquells mots de foc i cendra

 

Aquesta cúpula verbal de foc i cendra

té vida pròpia com el bosc primaveral

―per què voldria cap més món si no li cal

cap altre món que el que ningú no li pot prendre?

 

Des del seu cim increpo el vent que vol ofendre

el nostre amor, el nostre goig, el nostre mal

parlant d’oblit ―i poso un mur gramatical

per conservar aquesta frescor de fulla tendra.

 

I en les paraules que arrenglero encara cruix

l’esforç enorme per ser forma, traç, dibuix,

garbuix, escreix, expressió de tanta audàcia.

 

I prou que sé que tot serà fracàs il·lús:

el rostre teu m’esdevindrà borrós, confús,

i els mots seran una flamígera fal·làcia.

 

DAVIDJOU, “Tapís”, Edicions 62, Barcelona, 1982.

diumenge, 26 de juliol del 2020

en les venes


En les venes, ja quasi tombes buides
l’encara galopant anhel,
en la meva ossada que es gela, la pedra,
a l’ànima l’enyorança sorda,
l’indomable iniquitat, dissol;

del remordiment, lladruc desmesurat,
en la fosca inenarrable
terrible clausura,
rescata’m, i les teves pipelles pietoses
al llarg del teu somni, enarbora;

que el teu rosat i sobtat senyal,
la ment fecunda, remunti
i torni a sorprendre’m;
inesperada reneixi,
la mesura increïble, la pau;

fes que, en el suspès paisatge, jo pugui
tornar a pronunciar paraules ingènues.

GIUSEPPE UNGARETTI, “El dolor”, Trad.: Lluís Servera, Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, 2015.

dimarts, 21 de juliol del 2020


un moment exultes  escoltant el goteig
de l’aigua del poal dins la cisterna
del jardí  com d’ànimes que cauen
damunt ànimes  el so fresc
de les bombolles  però
alhora t’entren  feridors  els monstres que
l’aire escampa i  dels teus ulls

tocats de mal
temps  cauen flocs
de neu que es desfan damunt
flocs de neu

ANTÒNIA VICENS, “Fred als ulls”, Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, 2013.

diumenge, 12 de juliol del 2020


De mi, no en vinc. I abans de ser el que soc,
era cap cosa? Just un pressupost.
Com tothom vinc d’uns altres, enardits
autòmats, que em van fer semblant a ells
sota un secret adotzenat, fatal.

Si a penes soc una imitació
mai no em podria creure especial,
personal, singular, particular.
Soc ells, són jo. Som indistints. Soc tots.

Refuso, doncs, el nom que em van donar,
pel qual ara tot just em reconec
i em reconeixen.
                           Vull fugir de mi
i alhora d’ells. Que em perdin. I em perdré.

No és que aleshores sigui algú, a la fi.
Però aleshores seré, almenys, ningú.

PERE QUART, “Quatre mil mots”, Edicions Proa, Barcelona, 1977.

dimecres, 1 de juliol del 2020

El cap Sublimitat, el cor Pathos, els genitals Bellesa, les mans i els peus Proporció.

WILLIAM BLAKE

dimarts, 16 de juny del 2020

brida


A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
―i ningú no ho sabria―
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
A la fira dels Folls
jo hi aniria,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

MARIA MERCÈ MARÇAL, “Bruixa de dol”, Edicions del Mall, Barcelona, 1979.

diumenge, 7 de juny del 2020

el poeta

Aquí us convoco, formes del món i de la vida,
per tal que esdevingueu reals de poesia
en la necessitat del dolor i de la joia,
criatures nascudes del somni i de la ràfega,
marcades pel borboll i el zel de la memòria.
Vivent en l’acció, us perdo i us retrobo,
us acato i domino, complets en la tragèdia
de l’ànsia del temps que a la mort desemboca.
Sou aquí! Sou aquí! I jo m’acreixo: em trobo
en l’existir divers que em mana i se m’assembla.
Fills del gest i del batec de les humanes gèneres,
fills de la nit i el dia, no esgoteu el teatre
ni en el crit que us esquinça ni en la cançó que us alça:
el record us doblega amb els seus sacs de sorra.
Madureu en els actes de la metamorfosi
fins a la davallada de l’últim episodi:
pacte de les arrels i de la llum fecunda,
oh giravolts de l’ésser, màscares que confirmen,
cabrioles del cor i grans paranys del sexe!
I l’esperit visible, torre de mil finestres
voltada pels ocells dels anys i la fretura.
Si tot crepuscle cau, tota aurora s’alzina
i el vent és el profeta aprovador dels astres,
mentre les sangs, les sangs murmuren les ofrenes…
Us duu un destí. Un astre… Teniu una arribada
de fruita inexorable: gruix, dolcesa i esfera,
i després la clivella, l’esclat, el retorn cíclic
a l’exacta llavor…
Jo sóc un personatge de veu i de constància.
Jo sóc, i sóc, i sóc, perquè entre tots vosaltres
heu arribat a fer-me en l’ànima i el somni,
i si us dono la vida, em doneu l’esperança.
Perquè he tingut esment del cant on brolla el mite,
mai no m’he convertit en el míser titella
que balla en una terra amb maligne somriure,
i he sabut fer un consol d’una clara finestra.
No m’embriaguen mai les estrofes de plata:
llesco con si fos pa la rosa col·lectiva…

AGUSTÍ BARTRA, “Rapsòdia d’Ahab”, Editorial Vosgos, Barcelona, 1976.

divendres, 5 de juny del 2020

matinada


El sents, el gust de matinada aquest matí?
És un gust d’herba i de taronja,
com els jardins de faula
que estan dormint encara embalsamats
en la nostra memòria de quan érem petits.
El teu gest rialler
aireja l’ombra oscil·lant del salze,
i tu, sense adonar-te’n, signes
les distants ondulacions de les muntanyes
que el vent embardissat vela d’atzur.
Però el teu dolç braó potser al·ludeix
a l’alè de neu que ens envien
els països que amaga el sol,
en les llunyanies glaçades.
No canta cap ocell,
i som tan feliços!
Es transparenta una espurna del cor del palet
que, sense desprendre’s, fa esllavissar-se el teu pas,
i mentrestant a l’herba absorta
circula i tremola tot d’una
l’alè que hi dormia.
Sents? Aquesta és la veu
que no percep l’orella,
sinó només el sobresalt del teu silenci
abandonat al somni celeste de la música.
Aquest és el matí
que té el color del meu calfred.
I ja amb paraules innocents
vaig com palpant
els fugitius contactes d’aquests moments amb el cel,
com tantes altres salutacions d’amor
a la felicitat silenciosa
emmirallada al cercle del nostre horitzó.

ARTURO ONOFRI, dins de “Miralls. Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep Porter Editor, Barcelona, 1955.

dimecres, 3 de juny del 2020

Escrivia silencis, nits; anotava l’inexpressable. Fixava vertígens.

ARTHUR RIMBAUD

dimecres, 27 de maig del 2020

el cometa-frac

Jo vivia fa molt molt temps
en un espai
completament ple de llum:
hi lluïen ben bé tots els àtoms plegats.
I allà vingué de sobte
un sol tot negre,
que enviava raigs negres
a través del reialme de la llum.
Els raigs negres eren freds
i refrescaven el meu cos ardent,
que, com es pot suposar,
no es componia de matèries grasses.
Llavors es va trencar aquella llum negra
―que tenia virtuts especials―
en el meu cos ardent, talment
que em va sortir una cua,
i aquesta cua es dividí
més o menys com aquelles peces llargues
que de sota les mans
dels acurats sastres es formen.
Jo vaig ser en aquell vell vell temps
un cometa-frac.
I a la nostra Terra
¿no es podrien encara fer visibles
cometes en forma de frac?

PAUL SHEERBART, dins de “Miralls. Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep Porter Editor, Barcelona, 1955.

dijous, 14 de maig del 2020

versos daurats


Tot és sensible.
PITÀGORAS


Home, ¿et creus, només tu, dotat de pensament
en 'quest món on la vida esclata en tota cosa?
De les forces que tens ta llibertat disposa,
però dels teus consells l’univers és absent.

Considera en la bèstia un esperit faent;
cada flor és a l’espai una ànima desclosa;
un misteri d’amar dins el metall reposa:
“tot és sensible!” i tot damunt teu és potent.

Tem en la paret cega un esguard que t’espia;
àdhuc a la matèria un verb és vinculat:
no sotmetis mai res a utilitat impia!

Tot ésser té un reflex de la divinitat,
i, com un ull naixent velat per les palpebres,
una llum s’obre pas de sota les tenebres.

GÉRARD DE NERVAL, dins de “Miralls. Versions de la lírica europea”, trad.: Sebastià Sánchez Juan, Josep Porter Editor, Barcelona, 1955.

diumenge, 3 de maig del 2020


M’abeuro en la cara per mirar-me.

Des de sempre la ferida del record com una esperança inevitable.

Aigua de foc.

En tu madura el fervor de la llum i la crispació de la nit, l’instant de l’arbre i el silenci dels deserts.

Soc una herba dels teus ulls.

L’alba és plena de mans i els miralls repeteixen totes les aigües.

Una veu cerca la boca que la inventi.

LLUÍS SOLÀ, “L’herba dels ulls”, dins “De veu en veu. Obra poètica I”, Editorial Proa, Barcelona, 2001.

La poesia és en essència un acte de reflexió, un rebuig a acontentar-se amb les interjeccions de l’emoció a fi de comprendre la naturalesa d’allò que s’ha sentit.

W.H.AUDEN

dijous, 23 d’abril del 2020


Vull escriure l’exemple dels prohibidors.
Necessit deixar escrit el nom de tots aquells
que han assolit la jerarquia de poder dir no
amb l’arrogància infinita del que està i es veu
tan segur del seu gest com de la data exacta
de naixença de la Veritat: la pròpia.
Contemplau-los la cara: tenen
la fesomia cruiada pel cansament terrible
de tant passar-nos la poderosa mà pel nostre llom indigne
tot cercant la turgència del tumoret o pàlpit
d’un nou encuny
o una rebel afecció de l’ànim
que cal, en justa humanitat, socórrer
amb el tractament d’una generosa dosi
d’unitats d’interdiccions a dojo
receptada per pur miracle a temps.
No hem de témer
els meandres esquerps que la nostra saba
té per vici signar
entossudida a perseguir l’errada
que, amb un senzill descuit,
ens deixaria corc per tota la bastimenta
i els documents creuats amb un segell vermell,
irremeiablement ensopegats ja de per vida.
No dormen: ells vigilen,
fets una mena d’immens embolcall de mare
que la boca ens protegís dels aires
nocius i també dels mals
esperits,
i ens adrecem a temps,
amb l’elegant estil del que mana i calla,
les geperudeses del nostre tarannà
tot sovint nervat
cap a noves llums que són talment ombres.
Per la seva gràcia,
no cal fer esforç
de voler,
ni pensar,
ni sentir:
ells ho fan en lloc nostre
i, quan sia l’hora, ens retallaran
amb un so esmolat com una mordala
tot l’excés de camp que ara ens anuega
i ens esfereeix amb la recordança
d’aquell vell exemple
dels aperduats.
No debades, us dic,
voldria deixar escrit
el nom,
el cognom
i el malnom
d’aquells que han admès l’ofici
tan assenyalat
de conrear el prohibir
su ran nosaltres.

MIQUEL ÀNGEL RIERA, “Paràbola i clam de la cosa humana”, dins Tots els poemes”, Edicions 62, Barcelona, 1985.

divendres, 17 d’abril del 2020

infantesa


Quan feia molt de temps del temps,
va venir-me la infantesa. No
és cap trencaclosques, és la pura
veritat: el temps comença quan el temps
s’acaba. Jo, l’ingenu, no ho sabia,
estava content, jugava al que fos; els entesos
en diuen felicitat, del temps
que fa flor. En canvi
és la flor que es desfulla.
Tenia por ―el nen és fet de por
i de petons―. Trenta mil coses
rajaven del cel immutable, un mica
de tot, una mica de res, una mica de nom,
una muntanya de preguntes, i els somriures
misteriosos de la son i de la mare.

MÀRIUS SAMPERE, “L’escala de cargol”, Viena Edicions, Barcelona, 2014.